Mamà

Mamà
Vos vull presentar a na Pura Riera Castelló, la nostra mare, filla del metge de Formentera, Vicent Riera.
De la seua infància entre Formentera i Eivissa conserva un núvol de records: de ses germanes i germans, de la seua mare, de la casa a s’Alamera quan varen venir a viure a Eivissa.
Eren temps difícils i, entre pèrdues i comiats, na Pura va créixer reconfortada amb l’amor i la fortalesa de son pare, de qui se’n va cuidar fins al seu traspàs.
Aquesta joveneta no només destacava per la seua bellesa clàssica i el seu port elegant; uns grans ulls, molt vius, denotaven la seua intel·ligència i determinació.
Va aprendre lletra a s’escola. Després, de forma autodidacta, com a gran lectora i amb una ànima inquieta d’artista, va continuar formant-se.
Un vertader remolí vital que va trobar en els brodats la seua primera gran passió, transformant fils i teles en petites obres d’art que avui encara recorden les seues alumnes. I així es va convertir en professora de brodats als tallers de s’Alamera de l’OJE, on compartien espai amb els joves que hi tenien taules de ping-pong i jocs recreatius.
I mirau per on, va ser allí on va conèixer el que seria el seu company de vida, el nostre pare, Antoni Canals Tur: un jove entusiasta, somiador, de gran cor, una ànima altruista amb qui va formar una gran família.
El primer en arribar va ser en Xavier. A casa, en un primer pis de la Marina, davant de Can Vadell, i de la mà de son pare metge, ja molt major i emocionat. Va ser tot un esdeveniment. Sa mamà, molt ben acompanyada per ses padrines Pepita i Adelina i tota la família, es va iniciar en el difícil art de la criança i educació d’un infant.
Uns mesos després, quinze per ser exactes, va arribar en Vicent, que li va donar velocitat a la casa. El balancinet que en Xavier havia gaudit durant els plàcids mesos inicials de la seua existència, en Vicent el va capgirar el segon dia de provar-lo.
I el temps transcorria entre jocs al barri i l’escola, en una Eivissa encara verge, pràcticament sense cotxes, on el temps era lent i humà; una ciutat feta a la nostra mesura, on els boixos jugaven i els majors somiaven.
Sis anys després, quasi sense esperar-ho, va arribar la juguina de la casa: una nena que, com no podia ser d’altra manera, varen batejar amb el nom de Pura, i que va fer créixer encara més la nostra família i el nostre amor.
Però na Pura, als cinquanta anys —segons ella, quan va començar a viure—, es va apuntar a uns cursos de pintura al Centre d’Arts i Oficis. De la mà d’un dels millors pintors impressionistes eivissencs, n’Antoni Pomar, va començar a pintar a l’oli, al carbonet i a l’aquarel·la. Va assistir a les classes de francès de l’Alliance Française i a les diferents activitats culturals que allí s’hi feien. I avui són moltes les cases d’amigues i amics que gaudeixen dels seus quadres. Impressionants els seus retrats, on sap captar l’ànima de les persones.
Aquest remolí vital, aquest cap de fibló capaç de superar les més dures adversitats mantenint sempre la serenitat, l’optimisme i un saber estar exemplar, ha sabut contagiar tot aquell qui l’envolta: família, amigues i amics que avui, en el dia del seu 104 aniversari, no podem fer més que sentir-nos orgullosos i feliços de compartir aquest camí amb la seua estimada Pura Riera, sa filla del metge de Formentera.
Gràcies, mamà, per tot l’amor; per la teua força, la teua empenta, la teua vitalitat i el teu optimisme. Gràcies per ser-hi sempre.
T’estimam, mamà.
Vicent Canals