Canals petit

Una calorosa tarda de dissabte, cap a les quatre, acabada l’escurada, la meua mare, en notar els senyals de la meua arribada, va despertar al meu pare, encara mig endormiscat de la seua sagrada becadeta.
El meu germà dormia plàcidament al dormitori, una estança ben il·luminada pel raig de llum que es colava entre les tapereres de sa Murada.
M’agradaria poder-vos explicar que la meua arribada, el meu naixement, va constituir tot un esdeveniment; però la realitat és que aquella tarda tot es va desenvolupar com una escena quotidiana. El meu germà Xavier se’n va emportar la primícia i tot el neguit del primer part.
A casa, en un primer pis de la Marina davant Can Vadell, i de la mà de son pare —es Metge de Formentera, ja molt major i emocionat—, acompanyats per la comadrona, una vesina i mon pare, blanc com la paret, varen assistir la naixença.
Jo, per la meua part, ho vaig posar molt fàcil. Tenia moltes ganes de sortir a explorar el món, a banyar-me en altres mars que el placentari, aquell primer oceà silenciós on tot era en calma. Deixar-me acariciar pel sol que intuïa darrere la tènue llum que havia gaudit fins aquell moment i escoltar el xiuxiueig de la gent al carrer: de les mares anant a comprar, de les tertúlies als cafès, dels forners i pastissers portant els seus tresors acabats de treure del forn a la botiga, del tràfec dels pescadors i portuaris, de les sirenes dels vaixells de vapor en salpar. Deixar-me portar per aquell torrent de vida que fluïa pels barris de la Marina.
El tic tac del rellotge de paret i la melodia quan donava les hores. Els primers dies tot em sobtava, així com el so de la música i de les paraules que sortien d’un petit aparell de ràdio situat estratègicament al menjador.
Oh, la música! Crec que va ser un dels meus primers plaers...
Des del claustre matern, la veu melodiosa de la meua mare i el to de baríton del meu pare varen acompanyar-me llargues vetllades. Quan baixava la llum, la meua hora preferida, la casa s’omplia de rialles i confidències. Després venia un tintinetx acompanyat de tres veus angelicals i un aroma perfumat molt especial que m’arribava pel cordó umbilical. Des de llavors ençà aquesta hora va quedar ben gravada a un raconet del meu cervell, com l’hora del berenar amb les padrines.
Vam tenir la fortuna de comptar amb les arts de tres fades padrines, com el conte de la Bella Dorment: la del meu germà, na Pepita, d’un cor que no li cabia al pit; la meua, na Mari Carmen, una cosina molt joveneta i fantasiosa; i la de la meua germana, n’Adelina, entremaliada i divertida.
La meua arribada va accelerar el ritme de la casa; el balancinet que en Xavier havia gaudit durant els plàcids mesos inicials de la seua existència, el vaig capgirar el segon dia de provar-lo.
Quan jo arribava al món, mentre Rússia enviava la primera sonda a la lluna i la revolució cubana sacsejava el planeta, a la nostra petita Eivissa semblava que el temps s’hagués aturat. Espanya vivia encara tancada en si mateixa sota la dictadura, i aquell aïllament es notava especialment a l’illa.
A casa no faltava res, però tampoc sobrava: els jerseis i pantalons del meu germà la meua mare els donava diverses vides.
La meua mare ens explicava que el seu pare, Vicent, —a qui dec el meu nom—, va ser el primer metge nascut a Formentera, i que darrera la casa hi tenien el carro de cavalls amb què es desplaçava per tota l’illa, a qualsevol hora del dia. Sovent tornava amb algun pollastre, ous o un pa que li donaven com a pago en especies.
L’altre güelo, Francesc —que va donar nom al meu germà Francesc Xavier—, era saliner, a Ses Salines d’Eivissa, una de les industries mil·lenàries que havia donat feina a tantes generacions d’eivissencs.
Era una Eivissa encara verge, pràcticament sense cotxes, on el temps era lent i humà: una ciutat feta a la nostra mesura, on el boixos jugaven i els majors somiaven.

Vicent Canals