Mal estruç

Malastruc! Cridava l’àvia a l’avi sovint, quan era petit. I jo repetia: mal estruç! I feia saltirons pel menjador imitant l’ocell d’ales inútils amb les mans a les aixelles. I els pares reien, i els avis també. Per què li diu mal estruç l’àvia a l’avi, preguntava al pare. I ell seguia el joc i em responia que l’avi tenia el coll llarg i amagava el cap quan hi havia problemes. I jo no entenia res, i els pares reien i els avis encara reien més. No vaig entendre aquella paraula —ni vaig dir-la bé— fins al cap d’uns quants anys. Res ja no va poder evitar que la imatge d’un estruç i el record dels avis quedessin lligats. Que encara avui, els ulls se’m neguin quan surt un estruç a la televisió. Que la meva filla em pregunti per què plores, pare. I que la meva dona m’etzibi malastruc amb una rialla sorneguera als llavis. I que la meva filla faci saltirons pel menjador imitant l’ocell d’ales inútils amb les mans a les aixelles.