Premi de consolació

Va anar a comprar loteria a la plaça, com cada setmana. Però, a diferència de la resta de setmanes, el venedor va sortir amb els braços oberts a rebre’l. “M’ha tocat alguna cosa?”, es va preguntar, sorprès. “M’ha tocat alguna cosa?”, va preguntar al venedor, que va assentir amb el cap. Amb el braç tremolós, com una mà de cartes, va oferir-li els quatre números dels quatre sortejos a què jugava cada setmana. El venedor els va rebutjar amb un gest. “És un premi honorífic”, va dir acompanyant el gest. “Et trucaran des de l’oficina de la loteria avui mateix”, va afegir. Havent pagat els números dels quatre sortejos de la setmana vinent, va tornar cap a casa. El so esmorteït d’una trucada al fix el va sorprendre a l’altra banda de la porta mentre treia les claus de la butxaca. Va arribar al telèfon d’una revolada. Era el president de la loteria. Va presentar-se amb un llenguatge exquisidament formal que feia delir els nervis de l’afortunat. “Sí, soc jo”, va articular amb prou feines. I un silenci va precedir el veredicte: havien decidit retornar-li una quarta part del que havia gastat en loteria al llarg dels anys. Per a agrair-li la fidelitat.