L’enèsima pedra

Dos homes li trepitjaven els talons. Havien hagut de sortir a correcuita. Cadascú en una direcció diferent. Amb els braços com qui entra sense carretó al supermercat i s’omple les mans de productes, resseguia carrers estrets amb l’esperança de marejar els perseguidors. En un gir brusc, un dels objectes afanats va esmunyir-se-li dels dits, i va fer cap a un embornal. Era un vespre fred d’hivern, als carrerons d’una ciutat aspra. Un matí càlid d’estiu, a una platja de sorra gruixuda, un infant afeccionat a la recol·lecció de petxines i pedres en va trobar una de molt brillant entre l’escuma d’una onada. Mira, pare, quina pedra que he trobat! —celebrava el nen mentre el pare, des de la tovallola, rumiava a quin lloc de casa hi trobarien un racó per a l’enèsima pedra. A l’altra riba de l’oceà, com a les pel·lícules, un lladre de joies retirat prenia un còctel a una platja de nom impronunciable.