Mai ningú s'hauria pogut imaginar

Un relat de: papisort
Mai ningú s’hauria pogut imaginar...

Mai ningú s’hauria pogut imaginar que, al bell mig de la plaça del poble, em trobaria aquella dona que m’havien explicat tot el mal que havia fet.
En veure-la, em van venir a la memòria unes escenes viscudes, de les que en tinc un mal record, encara que molt borrós. Portava un vestit negre i un mocador lligat al cap. Així la recordava del dia que la van venir a buscar i la van entrar en un cotxe de la policia.
Em vaig aturar. Ella s’apropava. Al principi volia fugir, les cames em tremolaven, però volia saber que hi feia allà i perquè, em venia a trobar després de tants anys. A mesura que s’acostava, sentia una mena d’angoixa, com una bola al pit que m’oprimia.
M’havia oblidat de tot el que va passar aquella tarda. Tanmateix, en veure-la, em van tornar a la memòria les imatges de les flames, l’olor de fum, les sirenes dels bombers, la casa plena d’aigua, i la gent, molta gent.
La Cèlia -així es deia- vivia al pis de sobre de casa. Sovint, amb la meva germana, pujàvem a casa seva i ens explicava contes. Eren contes que s’inventava, eren molt divertits i ens feien riure, ja que les protagonistes sempre érem nosaltres: els hi posava el nostre nom i això ens agradava.
A vegades, la mare li pujava alguna de les coses que cuinava. Ella hi estava molt agraïda. Tot anava molt bé, era una dona afectuosa i dolça, fins el dia que va semblar transformar-se. Va aparèixer un noi, que es va instal•lar a casa seva. A partir d’aleshores ens va dir que no pugéssim més, que havia arribat el seu fill, que estaria uns dies amb ella i no volia que el molestéssim, que estava molt cansat.
Vam començar a sentir molts sorolls al pis de dalt i, sovint, també molts crits. La mare, com per treure-li ferro al tema, ens deia, que feia temps que no veia el seu fill i que era normal que discutissin una mica. Les discussions anaven cada dia a més, ella no sortia mai de casa i al noi el veiem amb aspecte d’anar begut i amb companyies molt estranyes. Un dia, d’amagat de tothom, vaig pujar al pis i vaig trucar. La Cèlia va mig obrir la porta i amb veu d’espantada em va dir que marxés, que no havia d’estar allà, que no digués a ningú que l’havia vist.
Recordo molt bé la seva imatge: era la mateixa que veia ara, amb la bata negra fins als peus i el cap tapat amb un mocador, també negre. Em va semblar que tenia els ulls inflats i algun blau a la cara, el seu aspecte era com de bruixa. Vaig baixar corrents i em vaig tancar al meu quarto plorant. Ara penso que l’hi hauria d’haver explicat a la mare, potser la Cèlia necessitava ajuda. La por em va poder més i no vaig dir res.
Havia vist el seu fill alguna vegada, anava amb una colla de nois estranys, vestien amb robes que semblaven brutes, portaven els cabells llargs i despentinats. Es trobaven a la plaça, fumaven i portaven una bossa plena d’ampolles. S’asseien en un dels bancs, en marxar deixaven el terra ple d’ampolles trencades, llaunes i burilles. Si alguna vegada algú els increpava, en sortia escaldat, amb crits i amenaces.
Tot va anar en augment, fins aquell dia en el qual els crits venien de l’escala. Era la Cèlia cridant i demanant auxili. L’escala es va omplir de fum, van començar a sortir les flames per les finestres. El noi va fugir corrent i ella es va quedar asseguda a terra, i entre sanglots anava repetint:” Déu meu que he fet, Déu meu que he fet”!!!
La mare s’hi va acostar per preguntar que havia passat, ella només repetia: Déu meu què he fet, Déu meu què he fet!!!
Els pares ens van explicar que els bombers van dir que el foc havia estat provocat, que el fill de la Cèlia acabava de sortir de la presó i no n’havia sortit gens de reformat. El tenien fitxat, ja que havia comès diversos delictes.
Estàvem una davant de l’altra, jo em sentia estranya, molt estranya. La Cèlia tenia els ulls tristos i estava molt desmillorada, s’havia fet vella. Em va mirar i em va dir: “Em reconeixes oi? No tinguis por, he pagat pel que vaig fer i del meu fill no n’he sabut res més”. Va allargar la mà i em va donar un sobre dient: “Té, hi trobaràs els contes que us contava de petites, he tingut molt de temps per escriure’ls, espero que t’agradin. Vull que em recordis com era jo, quan de petites pujàveu a casa”.
Em vaig quedar, amb el sobre a la mà, sense saber què fer ni què dir. La vaig veure marxar. Caminava a poc a poc, coixejava, vaig sentir llàstima. Pensava en com és d’estranya la vida. M’havien contat tot sobre ella, ara se m’havia capgirat el cervell i l’acabava de veure trista i desvalguda, em semblava que tenia al davant una altra part de la història, em va semblar que potser no va ser tan dolenta com m’havien fet veure.










Comentaris

  • Agraïment[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 24-09-2022

    Hola Papi. Moltes gràcies pel teu comentari a tren en la nit.
    Cordialment.
    Rosa

  • Un terrible malentès [Ofensiu]
    Prou bé | 09-09-2022

    Tants anys amb una percepció equivocada.
    El botxí (la mala persona) era la víctima, com tantes n'hi ha de fills malaventurats.

    Un bon relat, ben escrit i corprenedor per tot el seu significat!

    Amb total cordialitat

  • Clarobscur [Ofensiu]
    llpages | 31-08-2022 | Valoració: 10

    Una història fosca que no s'acaba d'aclarir. Però he passat una bona estona llegint-lo perquè està ben escrit, passa molt bé i et manté l'interès fins al final. A seguir escrivint PAPI, jo et seguiré llegint!

  • Parlar és gratuit[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 30-08-2022

    Un relat molt ben redactat ,que convida a una interessant reflexió. Si no sabem, no parlem, un hàbit que sovint se'ns oblida i amb el que podem fer molt de mal.

    Cordialment.

    Rosa.

l´Autor

papisort

15 Relats

15 Comentaris

10533 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Soc una llibreta i una ploma
Penso, imagino, busco paraules, somnio .....
Torno i escric....
M'agrada escriure, m'agrada llegir i també soc entusiasta del patchwork. Tot plegat fa que les hores em passin ràpid.
Visc a Badalona, ciutat on vaig néixer l'any 1942.