La Tia Agata

La tia Àgata

La Claudia puja al tren, busca un seient lliure. S’asseu al costat de la finestra. El tren va molt ple. Al costat hi té la maleta i a la falda la bossa de mà. Fa escassament una hora que ha tancat darrera seu la porta de la casa de la tia Àgata. El tren arrenca, ella repenja el cap al vidre de la finestra. El paisatge va passant davant seu, ella no el veu. El seu pensament corre en direcció contrària. Recorda el dia que a l’hospital, el metge li va dir que la seva tia no se’n sortiria, i com va decidir portar-la cap a casa per intentar que els darrers dies fossin per ella tranquils i a l’abric de la calidesa de la llar.
Fa tres dies que van enterrat a la tia Àgata. La Claudia esta trista. Estimava molt a la seva tia i era corresposta. Compartien moltes coses, converses, lectures assegudes al banc del jardí sota l’ombra del salze, llargues passejades a l’hora del sol per la vorera del petit llac...
La tia Àgata era una persona adinerada. L’herència del seu segon marit l’havia deixat en una posició benestant i li havia agradat compartir-ho amb la seva neboda. El primer marit havia mort molt jove. Amb el segon va tenir una vida plena, amb grans viatges per països exòtics. Sempre havia estat un misteri conèixer els negocis d’aquell home tant seriós i reservat. La Claudia no havia pensat mai en el seu futur. Durant la malaltia de la seva tia havia estat massa ocupada per pensar en el que faria quan ella ja no hi fos.
Unes setmanes després de estar la seva tia a casa, un home de mitja edat, ben plantat i amb moltes ganes d’enraonar, es va presentar a la casa preguntant per la seva tia Àgata. La Claudia molt sorpresa el va fer entrar, ell, molt decidit, va pujar les escales i sense dubtar, es dirigí a l’habitació de la seva tia. Sens dubte – va pensar la Claudia- coneixia molt be la casa.
La alegria d’aquella dona en veure’l va ser infinita. Es va asseure al costat del llit, li va agafar una ma i mentre li petonejava, li anava explicant i preguntant un munt de coses passades, del temps que feia que no es veien. La Claudia des del dentell de la porta, contemplava l’escena bocabadada, sense gosar entrar, quan va escoltar la veu de la tia convidant-la a acostar-se. Li va presentar aquell home, com el seu estimat nebot Arcadi, del que mai no n’hi havia parlat.
La tia se’l mirava i escoltava amb admiració, mentre repetia que era una sorpresa molt agradable retrobar-lo, i que no dubtava que ell i la Claudia, que eren les dues persones que mes estimava, s’entendrien i es farien amics.
Des de aquell dia l’Arcadi era sempre al costat de la tia. Li duia l’esmorzar, a l’hora del sol, la treia a passejar pel jardí amb la cadira de rodes, - ben abrigadeta que no es refredi –deia mig rient mentre l’omplia de petons. Semblava que aquella dona estigués retornant a la vida. Aquella visita inesperada la va fer molt feliç.
A la Claudia li semblava que en la seva tia s’estava produint un canvi d’actitud envers ella i es malfiava dels afalacs de l’Arcadi. Aquell nebot del tot desconegut de cop i volta semblava ser el preferit de la seva tia. Es preguntava si totes les suposicions se les estava fent era per gelosia.
L’Arcadi, era amable, sempre va buscar la complicitat de la Claudia, explicant-li els seus grans negocis a l’altre banda de l’oceà. Ella desconfiava d’un home que com deia, havia acabat d’arribar de molt lluny no portés equipatge, i que entre explicacions, excuses i justificacions aconseguís que la tia Àgata li proporcionés tot el que li demanava, vestits, diners, cotxe etc. etc. justificat tot per una pèrdua d’equipatge que la Claudia li semblava molt sospitosa i no se’n sabia avenir. Discreta, aspectant i sigil•losa anava observant el canvi de la seva tia. Gairebé no deixava que ella li fes res, sempre demanava per l’Arcadi. Ell acudia sol•lícit, amb aquell somriure que a la Claudia se li antullava poc sincer i un xic sospitós.
El dia que van enterrar a la tia Àgata, totes les paraules es van quedar silenciades, tota la amabilitat i cordialitat de dies enrera, es van fer fonedisses a la tornada del cementiri.
El somriure va desaparèixer de la cara de l’Arcadi. La Claudia va veure davant seu, un home molt seriós i diferent al dels dies passats. Amb el braç repenjat a l’ampit de la xemeneia de la sala, la Claudia va escoltar la sentencia. Havia de marxar d’allí tant aviat com fos possible, la casa era seva i acabava de confirmar la venda a una Inmobiliaria. Ell era l’hereu de la tia i ella no tenia res a fer allà.
El tren va avançant. La Claudia pensa en la seva estimada tia. Les llàgrimes comencen a ennuvolar-li els ulls . Es posa les ulleres fosques. A la primera parada una dona gran s’asseu al seu costat i es posa a llegir una revista. Arrenca el tren, es van repetint les parades i l’enrenou de pujar i baixar de la gent . Per l’altaveu escolta el nom de la darrera parada, s’eixuga les llàgrimes amb el mocador. Espera que baixi tothom. S’aixeca, agafa la maleta es penja la bossa a l’espatlla i baixa del tren. Les escales mecàniques la porten al carrer. Comença a fosquejar, no fa fred. La Claudia mira al cel. Cap núvol, la lluna ja treu el cap. Arrossegant la maleta comença a caminar.

novembre 2012