L'home repenjat a l'arbre

L’HOME REPENJAT A L’ARBRE

Vaig posar el darrer cartell que em quedava, a la botiga de roba infantil d’un barri molt allunyat de casa. Feia dies que em dedicava a penjar els cartells que jo mateixa havia confeccionat amb el meu ordinador.
“Desaparegut des de fa uns dies, vesteix pantaló negre i camisa de quadres, porta una gorra i està un xic despistat. Si el veieu, si us plau, truqueu”. Hi vaig incloure una foto del meu pare, el número del meu mòbil i el dels mossos als quals ja havia cursat la corresponent denuncia.
El pare havia desaparegut feia quatre dies. La mare va ser la darrera que el va veure a l’hora d’esmorzar. Després d’esmorzar, el pare va sortir a comprar el diari mentre la mare feia el llit i endreçava. En acabar, es va començar a arreglar. El diumenge tenien el costum de sortir a fer una volta per la Rambla i seure en una terrassa a fer el vermut. Li agradava posar-se, el que ella deia: El vestit dels diumenges, que només sortia de l’armari els dies festius. L’hi agradaven els vestits jaqueta, deia que era una peça elegant i que s’hi trobava molt a gust.
En sortir de l’habitació tota empolainada, va veure que el pare no era al menjador llegint el diari assegut al sofà, com sempre feia mentre l’esperava. Va pensar que potser s’havia entretingut parlant amb algun veí o potser havia entrat al bar del Manel per fer petar la xerrada del partit del Barça de la tarda. Però passava el temps i el pare no tornava i es va començar a preocupar. Quan em va trucar, parlava de pressa i excitada, no l’entenia del tot i vaig córrer a casa seva per tranquil•litzar-la i aclarir la situació.
Em va rebre nerviosa. El pare no hi era. S’havia emportat les claus i la cartera, era normal, ja que havia sortit a comprar. El cotxe era al garatge, la qual cosa descartava un accident.
Vam sortir les dues al carrer per recórrer els llocs que ell acostumava a anar. El Jaume del quiosc ens va dir que no hi havia anat a buscar el diari. El Manel del bar tampoc l’havia vist. Vam preguntar a tots els veïns i a la gent que trobaven pel carrer, ningú l’havia vist. Passades unes hores de busca infructuosa, vam començar a pensar que alguna cosa greu li podia haver passat. Vam anar a fer la denuncia a la comissaria dels mossos. D’entrada ens van fer moltes preguntes, si podia haver marxat per voluntat pròpia, si creiem que podia estar amb algun amic o amiga, quins eren els seus costums, etc. Vam estar una llarga estona responent i explicant. La mare estava desfeta i com més anava passant el temps menys podia controlar el plor i la desesperació.
Vam tornar a casa. La vaig intentar tranquil•litzar, li vaig preparar una infusió i es va prendre una de les pastilles que va treure del calaix dels medicaments. Vam començar a parlar del que l’hi hauria pogut passar. La mare deia que havia observat al pare un xic despistat i a vegades el veia de mal humor i molt pensatiu. Es negava a anar al metge, després d’alguna discussió, el vàrem convèncer. El diagnòstic del metge de capçalera després de fer-li algunes proves, va ser que tot plegat era cosa de l’edat, es tractava de fer uns exercicis per estimular la memòria i unes pastilles per ajudar i li va treure importància. El pare coneixia molt bé el barri i tota la ciutat, conduïa el cotxe sense problemes, per tant podíem descartar que s’hagués perdut.
Van passar uns dies i com que no teníem cap notícia, vam començar a ser conscients que li havia passat alguna cosa greu. No era a cap hospital, no hi havia constància de cap accident de trànsit, no hi havia cap rastre ni cap detall que ens pogués donar llum al tema.
La preocupació de la mare era latent, semblava tranquil•la però feia coses estranyes. Obria els armaris i raspallava la roba del pare, buscava els àlbums de fotos antigues i en posava alguna sobre el bufet amb una flor al costat o encenia una espelma; anava a l’església i s’hi passava hores resant, no parlava amb ningú, les veïnes que la trobaven li volien donar ànims però ella no acceptava aturar-se. Li vaig proposar que vingués a viure a casa meva però s’hi va negar dient que el pare, l’havia de trobar a casa quan tornés. Jo hi anava cada dia a dinar i al vespre, en sortir de la feina, hi tornava per estar una estona amb ella.
Només feia que buscar records, remenava les fotos del casament, del viatge de nuvis, de tot el que li recordava moments feliços. M’explicava cadascuna de les escenes i recordava l’amor que es tenien, els regals que li feia per celebrar qualsevol motiu i no entenia la vida sense ell. Confiava en el seu retorn i encara que anàvem passant els dies, ella no defallia en l’espera. Deia que el pare i ella s’estimaven molt i que qualsevol cosa que li hagués passat, tornaria, seguirien amb la seva vida i de ben segur tot tindria una explicació, que el seu amor no es podia trencar i que estava segura que el pare tornaria aviat.
Van passar molts mesos. Al principi els mossos ens trucaven o veien a casa per si teníem alguna novetat o havíem pensat en algun detall que pogués donar pistes per seguir buscant. A poc a poc l’interès anava disminuint. Ens van comentar que a causa del temps passat no podien fer la busca tan intensiva, que ells seguirien amb el protocol i ens tindrien informades en tot moment.
La mare es va posar malalta, no li van diagnosticar cap malaltia concreta. No menjava, no parlava, no volia sortir del llit. Va posar un marc amb la foto del pare a la seva tauleta de nit i se’l mirava constantment, hi parlava, li feia petons, li deia que l’estimava i a poc a poc la veia que s’anava pansint. Em preocupava molt, gairebé que veient-la a ella, havia deixat de pensar en el pare.
Ja havia passat més d’un any i gairebé ni en parlàvem. Jo estava centrada en la salut de la mare i vaig pensar que em traslladaria a viure a casa seva. Ella no deia res però jo notava que li pesava molt aquella soledat forçada. Aquell matí, en entrar a la seva habitació, la vaig trobar amb el marc de la foto del pare als braços. Vaig obrir les cortines i no es va moure. La vaig cridar, m’hi vaig acostar, en tocar-la vaig ser conscient que era morta. No havia suportat l’espera ni l’angoixa de la pèrdua del pare. El metge de capçalera em va dir que la tristesa havia pogut amb la seva vida.
Fer els tràmits per l’enterrament em va resultar molt dolorós, tenia la sensació que no me n’havia ocupat del tot i la decisió d’anar a viure amb ella, la vaig prendre massa tard, havia mort sola i jo no em vaig adonar del tot de com estava. Al cementiri van venir els veïns, amics i companys de feina. Un moment que em vaig girar, vaig veure un home, un xic lluny, repenjat a un arbre, amb un vestit fosc, ulleres de sol, barba i amb un barret que li tapava part de la cara. Me’l vaig quedar mirant i preguntant-me qui era. Ell tenia la vista fixa en el lloc on era jo. La cerimònia de posar el taüt de la mare dintre del nínxol, em va distreure. Vaig rebre moltes abraçades i paraules de consol i de cop, aquell home, ja no hi era.
Vaig haver de fer molta paperassa per tots els assumptes de la mare. Els papers dels saldos bancaris em van donar una sorpresa. Una important sortida de diners coincidia en les dates que el pare va desaparèixer. El director de l’oficina em va dir que va ser el pare qui en va disposar. Els documents portaven la seva signatura. Vaig mirar la data, era de cinc dies abans de desaparèixer. Em vaig quedar sense paraules, no sabia què pensar. Vaig tornar a casa amb la intenció de trobar alguna cosa que m’aclarís aquella situació. Al calaix de la tauleta de nit de la mare hi vaig trobar una llibreta d’estalvi en la que hi havia l’anotació del rescat dels diners. Vaig pensar que la mare ho sabia i no em va dir mai res.
El pare no va aparèixer mai. No sé si la mare va morir d’amor o de tristesa per la traïció del pare. Jo no he deixat mai de pensar en aquella figura de l’home repenjat a l’arbre del cementiri.