la mare tenia una casa

LA MARE TENIA UNA CASA


La mare ha mort.
La veig dintre la caixa, vestida amb els pantalons que ella deia eren “de mudar”, una brusa estampada amb flors —li agradava molt la roba amb colors vius—, a sobre una jaqueta a joc amb la brusa. Li han modelat els cabells, maquillat els ulls i pintat els llavis molt vermells. La mare no era gaire alta, sempre portava sabates amb uns talons de vertigen, les mans petites, el cabell daurat del qual en tenia molta cura. Al veure-la vestida així, dintre d’aquella caixa, encara em sembla més menuda. Me la quedo mirant una estona.
La sala de vetlles comença a omplir-se de gent, jo em mig amago en un racó i me’ls miro a tots. Petons, abraçades, frases de condol, jo no necessito tot això de gent que ni tan sols conec.

Sempre va ser una dona molt pràctica i resolutiva, qualsevol problema o entrebanc ella el resolia o et donava les claus per resoldre’l. Un dia a la setmana el passava amb ella i dinàvem juntes, per mi eren unes hores de serenitat i alegria. No es queixava mai i sempre tenia aquell somriure dolç, veu baixa i acariciadora que donava optimisme.
Hem decidit de trobar-nos tots, per parlar del que volem fer. Tinc el pressentiment que serà una trobada problemàtica i temo les discussions. La Rosa, la gran, sempre calma els ànims —té el mateix caràcter de la mare—. La Maria i el Pere són veïns i s’entenen força bé, són molt tranquils. El problemàtic és el Miquel. La seva vida no és fàcil, està separat en tràmit de divorci. Encara em sembla veure les baralles d’ells dos, quan ens trobàvem pels dinars de Nadal o per alguna altra celebració. Quan van decidir separar-se, en Miquel va quedar molt tocat i des d’aquell dia no ha tornat a ser el mateix. Sempre havia sigut un home alegre, agradable, disposat a ajudar i amb un gran sentit de l’humor. Havia sortit amb algunes noies fins que es va enamorar d’ella i es van casar sense pensar-s’ho gens i contra l’opinió de tots.

Les festes eren molt esperades, sempre ens reuníem a casa de la mare. Quan hi havia el pare, entre tots dos feien un sopar deliciós i paraven la gran taula. Per Tots Sants no hi faltaven mai les castanyes, els panellets —que feia el pare— i els moniatos amb mel. Aquest dia l’arribada del Miquel era molt esperada, cada any venia amb una disfressa diferent i gaudia espantant els petits. A la seva dona no li agradaven gens aquestes trobades familiars. Sovint es discutien pel que ell deia o feia. La mare sempre posava pau. Quan el pare va morir, el desig de la mare va ser el de no deixar de celebrar totes les tradicions. La foto del pare sempre era a un costat del menjador. La mare en parlava sense gens de tristesa, deia que tenia ben presents els records de tota una vida amb ell.

He decidit anar a la casa abans que els altres. Obro la porta i una mena de feredat barrejada amb un punt d’esgarrifança em recorre de dalt a baix. Obro els llums i les finestres que donen al jardí. Fa un dia plujós i un vent fort. A un costat, hi ha la butaca on seia la mare m’entristeix pensar que la casa potser es vendrà. Passadís enllà vaig obrint les portes de totes habitacions, sense saber molt bé que busco. Entro a l’estança gran, m’esguardo un moment al mirall i encenc una cigarreta. Obro calaixos i armaris. Em crida l’atenció una capsa, gran, metàl•lica, com molt antiga, en obrir-la un escampall de fotografies cauen a terra, en recollir-les veig que al darrere hi ha anotada la data i qui eren els retratats. És la història de la família que jo no he conegut. Per un breu moment em sembla escoltar la seva veu explicant anècdotes. En una altra capsa hi ha les fotos nostres de petits, amb ella, amb el pare, etc... Haig de marxar, no vull remenar res més. Em guardo les claus la butxaca, em costarà desprendre-me’n.


La trobada ha sigut moguda, s’han comentat diferents opcions, que si llogar, que si vendre, que si se la queda algun de nosaltres, costa arribar a un acord. Després d’unes quantes hores de parlar i discutir, arribem a la conclusió que el millor és vendre i repartir els diners. En Miquel és el més necessitat, la separació i les baralles per la custòdia dels fills ha estat complicada i la feina no li va gaire bé, la seva economia està sota mínims. Callo i els escolto, l’ambient es va carregant per moments i penso en el que diria la mare.
S’ha acordat que cadascú agafarà el que sigui del seu interès, vendrem la casa. Els mobles, quadres i tot el que tingui valor, anirà a l’antiquari. Jo m’emportaré les capses de les fotos. Hem de deixar les polèmiques i les converses hostils.

Han començat les visites, m’ofereixo per fer els tràmits, és esgotador anar i venir i escoltar els comentaris de gent que no conec i que a la vegada desconeixen el que representa per mi el que estic fent. Cada vegada que obro la casa deixant entrar a desconeguts em sembla que la profanen. Decideixo encarregar la labor a una agència, és el millor.

Sortim del notari, hem signat la venda i cadascun s’emporta el seu taló per una quantitat important. Porto les claus a la butxaca i vaig a la casa per darrera vegada, dono una volta, els mobles ja no hi són, les meves passes ressonen pel passadís, és la sensació de buidor. Surto i tanco la porta. Em poso les claus a butxaca.


Noto la baixa temperatura dins de l’avió, m’abrigo les cames amb la manta, miro per la finestreta, és fosc, crec que he dormit una bona estona. Ja es poden veure les llums dels gratacels, en uns minuts aterrarem a l’aeroport de Nova York.
Gràcies a la mare podré començar una nova vida en aquesta ciutat que tant he desitjat. L’empresa no va posar cap pega per autoritzar el meu trasllat.

Mentre espero les maletes, m’adono que encara porto les claus a la butxaca, recordo molt bé el moment que en sortir vaig tancar la pota de cop i vaig dir “PER FI”