Màgia Potàgia

Els Reis li van portar a la meva filla petita una capsa que hi posava "Juegos de Magia Borras". Ella ho havia demanat més que res pels anuncis de la tele, però com que semblava un joc instructiu, vam decidir comprar-li. Aviat la vam veure enredant amb les cartes, els daus i la vareta màgica de plàstic, assajant els jocs que indicava el manual. Jo de vegades li feia de públic, ves quin remei. I clar, paràs-paràs, feia veure que estava molt sorprès amb tot el que ella feia amb les seves manipulacions i que no entenia com desapareixien les monedes ni com es podia aguantar la cullereta sola.

Però les seves companyes d'escola, cruels i crítiques com totes les criatures en els temes que qüestionen la seva intel·ligència, no feien massa cas de les seves representacions màgiques; més aviat li descobrien els trucs i ella tornava a casa més enfadada que una mona. Així que li va anar minvant la passió màgica i la capsa va quedar finalment abandonada en un racó del menjador.

Fins un dia en què, avorrit pel que feien a la tele i picat per la curiositat, vaig obrir la capseta, vaig començar a fullejar les instruccions i em vaig atrevir a provar alguns trucs. Encoratjat pels meus primers èxits, que vaig veure que prenien efecte entre els membres de la meva família (sobre tot quan vaig fer desaparèixer els plats bruts dels sopar), vaig endinsar-me en l'apassionant món de la màgia de la manera com ho faig tot, així per provar-ho.

Vaig sedimentar els meus coneixements de mag i els vaig experimentar en diverses ocasions casolanes. Els meus fills badaven i aplaudien quan les monedes travessaven la taula sense saber com, o quan apareixia una llaminadura de l'orella. Encoratjat i autodidacta, fins i tot vaig inventar-me trucs nous i sorprenents: una porta arreglada misteriosament, les claus que desapareixien i apareixien, un problema de matemàtiques resolt no se sabia com,... Vaig pensar que, si fos necessari, podia utilitzar la màgia al món exterior, a la jungla real. Estava preparat.

***

L'Amo i Director de la petita empresa on treballava, el Sr. Golallons, era un neguit impossible. Per mi que es fotia diàriament una ampolleta de jalea real intravenosa perquè semblava que tenia el mal de Sant Vito, tota l'estona com un belluguí demanant dades, informació, documents, remenant i canviant-los una i cent vegades. Jo li presentava una proposta neta i polida i ell me la tornava plena de correccions i ratllades. Els signes d'admiració desvirtuats que em col·locava eren punyals clavats al meu ego; volien dir: "però que ets ruc o te'l fas, això no s'entén, carallot! Arregla-ho." I jo, esclau hipotecari i servil merdós, ho feia. Al començament defensava els meus criteris, però vaig veure que era contraproduent; despertava la bèstia que el meu superior portava a dins. Així que la meva intel·ligència, molt superior a la seva, va anar amollant-se avergonyida al poder dels diners.

Amb els anys vaig anar aprenent els gustos del Director pel que feia als informes: no li agradaven les abreviatures, posava punts per tot arreu, odiava el color groc, preferia els infinitius als gerundis, etc, etc, etc. Va arribar un moment en què sabia quins paraules i apartats rectificaria el meu cap quan li portés el document, com ho faria i què voldria que hi poses exactament. Però el meu instint em deia que jo havia de seguir fent els mateixos errors. Havia d'alimentar el seu complex de superioritat; s'havia de sentir útil i amb poder sobre mi per tal que m'anés apujant el sou i continués donant-me el sobret per Nadal. Jo havia de pagar els coles, els rebuts, les hipoteques, la benzina, les aficions.

Aquell matí se'm va girar el cervell. Va poder més el cor que la ment, ho reconec. Vaig decidir posar en pràctica els meus coneixements màgics quan vaig entrar despatx del Sr. Director. Quan vaig donar-li el magnífic l'informe, em va fer seure a la cadira enfonsada que té al davant i, amb ràbia i fent carotes, va començar a esmenar el document des del principi fins al final. Des de la data fins a la sota-signatura. Me'l va retornar amb mala gaita tot dient-me: "El vull acabat d'aquí a una hora". Jo em vaig aixecar amb serenitat, vaig estirar-me les mànigues botonades de la camisa posant al descobert els meus canells i les seves pilositats, en una demostració meridiana de que no hi havia res a la mànega. Vaig agafar el document ple de guixots amb la mà i amb un gest ampul·lós el dirigí a la part posterior de l'orella esquerra del meu Cap, que em mirava astorat. Amb insòlita velocitat vaig tornar a portar la mà davant dels seus nassos. Com per art d'encantament havia aparegut un nou document impol·lut amb tots els canvis i correccions sol·licitades. El Sr. Golallons, fullejant el document, es va anar posant consecutivament groc, vermellós i morat. Se li inflaren les jugulars, els ulls li sortiren de mare i la ganyota de la boca torta va ser el símptoma definitiu del cobriment de cor.

Avui he anat a veure'l a l'hospital i li he portat un ramet de flors amb farigola (li encanta) i un escrit en una postaleta. El pobret encara està feble i no parla gaire, però s'ha mirat la postal, ha agafat el llapis, ha guixat on posava "que es millori aviat" hi ho ha canviat per "que es recuperi el més aviat millor". Menys mal; crec que aviat tornarà al despatx i no corro perill de que el banc m'executi la hipoteca.