M’AGRADA MIRAR L’HORITZÓ

Quan torno de casa, després de l’escola, faig els deures i pujo a la terrassa a mirar l’horitzó. M’agrada molt, perquè cada dia veig coses noves, en canvi, altres sempre hi són: els arbres, els camps, el mar; més mogut o menys, el sol; en un lloc o en un altre, i els edificis. Tots són petits, però es poden distingir.
L’altre dia vaig veure un núvol blanc i gros, que navegava pel cel amb gran tranquil•litat. No tenia cap forma concreta, i, a canvi, feia molt de goig. Estava molt a prop de la línia divisòria entre el mar i el cel, que només es pot veure perquè el mar té un color més fosc.
Quan arriba la nit, gairebé no es pot distingir res: el cel està estrellat, i el mar es torna del mateix color que ell i no es veu. Els edificis, formen una gran llum groga amb tots els reflexos que surten de les finestres. Ara, es pot veure el reflex de la Lluna en el mar perquè li ha canviat el lloc al Sol en el firmament.
L’endemà al matí pujo un altre cop a la terrassa per mirar l’horitzó: m’agrada la taca verda que formen els arbres al fons, sota el cel. Veig que s’acosta boira, i entremig un gran vaixell que torna de la seva pesca a alta mar, i una vela blanca, d’un veler que vol navegar una estoneta.
M’agrada mirar l’horitzó, estic enamorat, és la meva passió.