Una petita història

- Hola
- Hola

L'Ignasi i la Clàudia s'acabaven de conèixer. Era el tercer dia de classe després de les vacances d'estiu i la Clàudia havia vingut nova aquest any a l'escola on anava l'Ignasi. Cursaven segon d'ESO i l'Ignasi ja s'imaginava el que li esperava aquell any; com els altres cursos passats, hauria de sotmetre's a una allau d'insults per part dels seus companys.

- Com et dius?
- Jo?, ... Ignasi, però si vols em pots dir pe cognom. -Però ell estava massa nerviós per dir-li quin era.
- Ahhh...
- I... i i i ... tu ?
- Jo Clàudia.
- Vols venir a jugar amb mi a les cartes?
- Ah, vale.

La Clàudia no es va integrar gens amb la gent de l'escola; els nois només volien jugar a futbol i les noies eren unes superficials que consideraven no apte la Clàudia per entrar en el seu grup.
L'Ignasi ja portava quatre anys en aquella escola i des de que va arribar que els nois no el volien deixar jugar amb ells. Ell prou que ho intentava però ells el discriminaven pel simple fet de veure'l diferent a ells. El que passava és que sabia jugar millor que ells a aquest esport famós i en tenien gelos.

De mica en mica l'Ignasi i la Clàudia es van anar fent cada cop més amics, no passava un dia que no juguessin junts a les cartes, a més, és que cap d'ells no tenia un altre amic. Totes les tardes anaven a casa d'un d'ells i feien els deures junts, no s'adonaven que la seva amistat anava cada cop a més.

Un dia, però, estaven estudiant al pati, ella va anar a agafar un llibre de l'Ignasi per buscar informació, però ell també el va anar a agafar i al tocar-se les mans, la Clàudia va notar alguna cosa diferent als altres cops, els mateixos nervis del dia en que es van conèixer, una sensació agradable però que la feia sentir inestable a la vegada, un calfred li va recòrrer el cos. No podia més... Va sortir corrents del pati i es va dirigir als lavabos. L'Ignasi la va seguir, no entenia què li havia agafat.

Es va quedar al davant de la porta del lavabo de les noies. El que va sentir li va causar un gran sentiment de culpabilitat, però no entenia per què notava allò.

Entre plors la Clàudia pronunciava aquestes paraules: "No puc, no puc seguir així... però ell no s'ho mereix".
- Clàudia, què et passa? Per què has sortit corrents?
Ella va obrir la porta i eixugant-se les llàgrimes va mirar l'Ignasi als ulls.
- Ignasi, jo no n'estava del tot segura, però ara sí. No vull que et sentis culpable, no et vull fer mal. No vull que ho intentem si tu no...
- Intentar el què?
- Ignasi, jo... t'estimo.
- Clàudia, jo també. Sé que t'ho hauria d'haver dit abans, però no sabia com reaccionaries.

Des d'aquell dia van estar sempre junts i mentres ella estudiava a la universitat, ell no va parar de jugar a futbol fins a convertir-se en un gran futbolista - era el seu somni -.

Jo no sé què va passar després, però de ben segur que van ser tan feliços com ho hem d'intentar arribar a ser tots en aquesta vida. Perquè si de veritat volem alguna cosa hem d'intentar esforçar-nos al màxim per aconseguir-ho.