Reflexió

Camino. Camino sol pel carrer. És diumenge per la tarda i tots els comerços estan tancats. Millor així, no soporto quan s'omple tot de gent, una multitud que s'ha posat d'acord en anar-hi el mateix dia de la setmana i a la mateixa hora. Xuto una de les llaunes que hi ha llançades pel terra per tal d'alliberar aquest pensament.
Sembla que estigui en un desert, tothom està tancat a casa, ja no hi ha parelles que surtin a passejar i puguin omplir els espais verds i lliures en comptes dels espais tancats i de lleure. És clar que ningú és com jo, sembla que ben poca gent sàpiga apreciar l'autèntic valor de la vida, el veritable significat de l'amor o els valors morals que s'haurien de respectar. Ara no; ara som estranys dintre d'una societat estranya per a nosaltres.
No podem conviure tots sense preocupar-nos de qui guanya en què? Sempre el mateix, guanyar, guanyar...
Ja no m'importa.
Entro en un dels pocs parcs que queden en aquesta ciutat. Més brutícia pel terra! Intento esquivar-la asseient-me damunt l'herba per mirar de respirar una mica d'aire fresc. Els meus intents acaben frustrats en adonar-me que la gespa és sintètica.
No queda res veritablement real, el menjar és cada cop menys natural, fins i tot l'aire que respirem no és pur. Com acabarà això?: marxarem a un altre planeta a fer el mateix fins a destruir tot l'univers?, i després què?
I la gent que no pugui marxar haurà de suportar el món destruit que han deixat els altres com a regal?
I els altres?, aniran degradant cada cop més fins a ser totalment de plàstic?
Quan obriran els ulls i s'adonaran que hauríem de tornar enrere i començar millor?, d'una altra manera...
Però tothom calla, tothom pensa que són poca cosa i que no poden canviar res.
Per a mi, això mateix, la vida, és el més important; només la tenim un cop, només podem gaudir un cop cada cosa, i en canvi, ho llancem al buit, ens despreocupem del nostre interior i el nostre entorn...
Me'n torno cap a casa, és l'únic lloc on em sento còmode. Vull desconnectar del món, però sé que no podré fer-ho més de 5 minuts perquè obriré la tele perquè m'avorreixo sol, o algun amic em trucarà per telèfon...
M'agradaria tant poder compartir aquests pensaments amb algú...