L'ull que em va fer veure.

El cel lluïa blau, decorat amb algun que altre núvol viatger que el tacava d’un blanc esponjós. Feia bon oratge per a eixir al carrer, era un bon moment per a manifestar-nos en contra d’unes mesures repressives que ens feien avançar en el progrés com ho fan els ratolins que viuen dins d’una gàbia. Gàbia en la qual un humà ha tingut el detall de posar una roda. De tant en tant, la roda pega voltes amb l’esforç del ratolí. Nosaltres marxàvem per obrir la gàbia del ratolí. Per motius no gens clars, els mossos d’esquadra es van veure, segons la seua versió, obligats a frenar una xicoteta revolta que podia anar a més, és a dir, ens estaven defenent de nosaltres mateixos. Actuant amb contundència, per tant, responent violentament. U no pot ser contundent amb una flor a la mà. Tot va ser tan ràpid que ens sorprengué amb quina velocitat ens engolia un mar d’uniformes de color blau fosc. La reacció de les persones davant dels colps, les amenaces i les espentes és imprevisible. Uns fugien, altres s’ocultaven, uns quants es quedaven paralitzats per la por. Però, uns quants contestaren al que semblava un atac enemic. En el meu cas, sols un pensament tenia al cap: tornar a casa. Assetjats, impotents pel fet d’estar enmig d’una situació que no desitjaven, era testimoni de com l’autoritat mostrava la seua cara oculta, els mossos s’hi aplicaven a fons, fins i tot, amb gent gran; no feien distincions, tots érem igual per a ells, pareixíem un ramat. De sobte, alguna cosa m’impacta en el rostre, la part esquerra de la cara em pareixia que es desconjuntava, que es trencava i s’esmicolava en mil bocins. Vaig notar com una part de mi es perdia, atordida pel dolor, era conscient que havia perdut un ull. De llavors ençà, tot canvià per a mi. La meua història personal, que fins aleshores transcorria sota la protecció d’una societat aparentment perfecta, va ser alterada.
–Qui escriu la història? Et pregunte, filla meua, perquè més important que escriure la història és viure-la. I quedà tan...