L'oreneta

Des de ben xic, tu, oreneta, sempre has estat present.
Com les campanes tocant a misa de dotze, sempre, sempre arribes a temps;
tot just es desvetllen els primers jorns de maig,
tot just la natura s'encén en mil colors latents,
que és un goig sentir de nou el teu gràcil cantic amatent.

Ràpid i lliure és el teu moviment,
àgil i amb vida et mous fàcilment,
i navegues, i t'enlaires, i voles talment
que sembles conèixer l'orígen i força del vent.

Mai voles sola, sempre amb les altres,
i pintes i crees dibuixos sens tòrcer;
no hi han línees rectes, només curvatures,
a tothora canvis que em fan perdre't de vista.

Et menges i empases insectes que passen,
i et donen l'empenta de moure't sens pausa.
De l'albada al capvespre volejes sens recança,
però a la nit ja t'atures fins l'endemà que comença.

Inscrita en un triangle ta silueta m'és preciosa,
em recordes les veles d'antigues fragates,
embarcacions pintades, donades a sostenir-se en les aigües,
i és així com tu també sures, però a sobre nedes pels aires.

Cant de serenor, cant de goig és el teu xiuxiueig,
ràpides notes, sons de bonança,
melodies que enllà on tu vas: resonen,
i m'arriben ací, on jo soc, omplint-me de nova esperança.