L'ombra

Un relat de: Llibre

Acabava de caure un aiguat d'aquells que fan història quan va sonar el telèfon. En Marcel, que guaitava els carrers estrets i foscos convertits en petit canals de Venècia, es va sobresaltar amb el timbre.
-Sí? Ei, hola Sara! Quina una ha caigut, oi? -va escoltar la veu de l'altra banda i va exclamar-: Estàs de broma, no? D'acord, d'acord. Ja saps que no m'agrada discutir. Si a tu et sembla normal, endavant. Ara vinc.
Va penjar l'auricular amb sequedat, amb un cop que pretenia emular els trons de feia uns minuts. Es va calçar les botes, es va abrigar amb l'impermeable i va sortir de casa.
"Marcel, perdona que et truqui a aquestes hores", pensava tot escarnint la veu de la germana petita. "M'has d'ajudar! Està entrant aigua a dojo per la terrassa i no dono l'abast!". El xicot era d'aquella mena de persones que mai no saben respondre amb una negativa i sembla que se'ls rifin.
Un cop al carrer va procurar caminar de pressa. Havia agafat les botes d'aigua però no havia previst la possibilitat de trobar-se a les fosques, cosa que passava en aquell moment, i el neguitejava d'allò més, no veure-s'hi. Feia tot just un parell de setmanes que s'havia instal·lat en un petit apartament del barri vell de la ciutat, i encara no coneixia tots els carrerons.
Va decidir tombar a la dreta per un camí més estret i sinuós que el que deixava enrere. Creia que era l'itinerari més directe per arribar a casa de la Sara.
Podia tocar les parets amb els braços lleugerament oberts i va avançar així, amb lentitud, enyorant la protecció d'uns bons guants que el privessin del tacte llefiscós de les façanes humides. Mantenia els ulls ben oberts malgrat la inutilitat de l'esforç i sentia tots els músculs tensos, tibants, preparats per reaccionar. Arrossegava els peus entre l'aigua que havia quedat embassada per no ensopegar, però sovint xocava amb llaunes i caixes de cartó desfetes. Respirava molt de tant en tant perquè la tensió feia que gairebé s'oblidés de mantenir una respiració normal i compassada. Escoltava el martelleig intermitent que li esclatava al pit i que ressonava per l'estret carreró.
Tot d'una l'esglai indefinit que l'acompanyava es va fer més intens. En Marcel es va quedar quiet, palplantat, dirigint tota l'atenció a la foscúria. Algú havia cridat. Havia sentit un crit esgarrifós que se li apropava. Un crit que li havia penetrat tot esquinçant la poca calma de què encara gaudia.
Va fer un, dos passos... Altra vegada el crit! Esgarrapant el silenci amb crueltat: "Eeee! Eeee!" Va provar d'empassar saliva i es va refregar les mans amb força, sense entendre si les tenia humides per la pluja o per la suor que amarava el seu cos. Va ullar endavant i enrere. Foscor. Estava a meitat de camí, a meitat del carreró. Dubtava. Però alhora sabia que no podia romandre per sempre en aquell racó de món.
"Què collons m'estic imaginant? Fantasmes? Assassins? Potser veig massa pel·lícules de por!", intentava autoconvèncer-se.
Va avançar de nou. I de sobte, el crit: "Eeee! Eeee!" Ara havia sonat més a prop. Molt més a prop. La vista, ja acostumada a la negror, va començar a entreveure una silueta: una persona. Estava mig amagada en un portal i subjectava alguna cosa amb la mà. En Marcel va percebre que els pèls se li eriçaven. Va tancar els punys amb força i determinació. "Si és un de sol, encara me'n sortiré", es repetia, per animar-se.
Tot aguantant la respiració i tancant la mandíbula amb fermesa va continuar caminant. Cada vegada s'apropava més a la figura del portal. No podia distingir amb claredat la forma, però estava segur que ell, o ella, no l'havia vist venir.
El xicot procurava no fer soroll. Gairebé estava a punt de passar-li pel costat. Temia que li sentís el batec accelerat del cor. Li feia mal el pit, de tant fort com repicava. Ja estava a un metre. A mig metre... i de sobte, intuint la proximitat, aquella silueta se li va girar i en Marcel va escoltar de nou el crit angoixant que tant l'esporuguia: "Eeee! Eeee!".
I per fi, en aquell mig metre de distància, va veure l'arma urbana del desconegut, l'eina que l'home salvaguardava entre les mans com un objecte preciós.
"Maleïts telèfons mòbils!", va exclamar en adonar-se d'en Marcel. I al moment, després de marcar uns números, va tornar a cridar: "Eeee! Eeee!"

(1996)


Comentaris

  • Primer relat que et llegeixo[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 03-05-2005

    Hola, Llibre!

    És el primer relat que et llegeixo, i en tenia ganes, ja que sé que has de publicar ara d'aquí poc un segon llibre i volia saber com narraves. Havia llegit poesia, però la veritat, no en sé i, si he de ser franc, no m'acaba de convèncer. La poesia, com a lletra de cançó, està molt bé, però com a lletra de paper, no l'acabo d'assaborir del tot.

    Bé, tornant al relat: m'agraden les descripcions i l'atmòsfera que has creat. Et fa endinsar dins del carreró i fins i tot he hagut d'anar a cercar una tovallola per a aixugar-me la suor. Però el final l'he trobat una mica simple. Crec que el fet de que ens muntem, molts cops, la película tots sols, i que amb algun senyal ja muntem una història de por al voltant del mateix, està molt bé. Molts cops, veus una ombra i ja paranoies. I al final no és més que un cartró arrugat o un fanal massa mal posat. Però potser hauries pogut fer el detall de la banalitat més evident, més anecdòtic, fins i tot.
    Fins i tot, la paranoia del protagonista, portada al límit, s'hauria pogut tornar en una fugida corrents i ensopegant, una pallissa al del telèfon, un assassinat, com deia algun comentarista... no sé, potser se me'n va la pilota.....

    Apa, prou rotllo....

    Molts records!

    Marc Freixa (Joan Petit)

  • Primer relat que et llegeixo[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 03-05-2005

    Hola, Llibre!

    És el primer relat que et llegeixo, i en tenia ganes, ja que sé que has de publicar ara d'aquí poc un segon llibre i volia saber com narraves. Havia llegit poesia, però la veritat, no en sé i, si he de ser franc, no m'acaba de convèncer. La poesia, com a lletra de cançó, està molt bé, però com a lletra de paper, no l'acabo d'assaborir del tot.

    Bé, tornant al relat: m'agraden les descripcions i l'atmòsfera que has creat. Et fa endinsar dins del carreró i fins i tot he hagut d'anar a cercar una tovallola per a aixugar-me la suor. Però el final l'he trobat una mica simple. Crec que el fet de que ens muntem, molts cops, la película tots sols, i que amb algun senyal ja muntem una història de por al voltant del mateix, està molt bé. Molts cops, veus una ombra i ja paranoies. I al final no és més que un cartró arrugat o un fanal massa mal posat. Però potser hauries pogut fer el detall de la banalitat més evident, més anecdòtic, fins i tot.
    Fins i tot, la paranoia del protagonista, portada al límit, s'hauria pogut tornar en una fugida corrents i ensopegant, una pallissa al del telèfon, un assassinat, com deia algun comentarista... no sé, potser se me'n va la pilota.....

    Apa, prou rotllo....

    Molts records!

    Marc Freixa (Joan Petit)

  • Ritme i incertesa[Ofensiu]
    Jondalar | 09-04-2005


    Trobo que encertes de ple la construcció de l'atmòsfera, realment l'he llegit amb ganes per la incertesa i el clima inquietant que aconsegueixes..


  • COMENT 2[Ofensiu]
    Linkinpark | 02-03-2005 | Valoració: 8

    Aquest no m'ha agradat tant. Està ben narrat, però trobo q si aquest hagués sigut un assassí m'hauria agradat més (sí, tans sols tinc 13 anys, però 3 dies pels 14!!!). Continuo llegint!

  • inquietant[Ofensiu]
    neret | 26-02-2005

    potser també hi ajuda que tinc una mica de grip, però has montat tota una intriga al voltant d'un fet sense importància. L'atmosfera està mot ben aconseguida, i el relat, en general molt ben escrit. Potser si que sap a poc... però tampoc no volia ser res trascendent, no?

  • Un misteri?[Ofensiu]

    En aquest cas no sé què dir-te. Potser és un relat que li manca alguna cosa, sobretot al final encara que tot sigui molt relatiu. Petso mai s'ha de caure en l'elogi sistemàtic, però en aquest cas, jo diria que li manca una mica de treball, també és possible que vagi errat. Perquè quan es modifica alguna cosa... no fos cas que en lloc de millorar empitjori.

  • digui?[Ofensiu]
    Shu Hua | 24-02-2005 | Valoració: 8

    La mania de parlar pel mòbil és tanta que fins i tot et fa sortir al portal un dia de pluja. O potser era un vianant que s'hi va aixoplugar? I com va sentir el timbre, entre la pluja i els trons?
    Bromes a part, coincideixo en què la descripció del recorregut és fasntàstica. L'angúnia que el va cobrint fins tornar-se por. El final no m'ha agradat tant, tot i que entenc que s'ha d'acabar d'alguna manera i que la història estava demanant un anticlímax, havia de ser una por injustificada.
    Em falla una cosa: si l'home té por de l'ombra que hi ha al seu davant, per què no recula? Precissament Citutat Vella té la tira de carrerons que et duen al mateix lloc.
    I el crit: és molt diferent un crit d'amenaça, un d'angonixa i un de qui no sent el que li diuen pel telèfon. M'ha semblat que no encaixa.

    Mentre llegia, recordava els meus passejos per Ciutat Vella (quan treballava a Fontanella), plens de màgia i de records passats. Especialment quan plor, l'olor a terra mullada, la frescor a les galtes, la cortina d'aigua davant els ulls. I quan s'ha acabat tot, l'escalforeta d'entrar en un lloc càlid, on et pots prendre, per exemple, un cafè amb llet ben humejant.

  • Ben escrit però...[Ofensiu]
    pivotatomic | 23-02-2005 | Valoració: 7

    Es el tercer relat que et llegeixo i el que m'ha agradat menys.

    M'explico, de ben escrit o està tant com els anteriors (encara que odio la paraula romandre, tot i que sé que és un problema meu...). El viatge del noi pels carrers foscos està molt ben descrit, pero...

    El problema, of course és la història. Arribes al final i l'anècdota no em sembla prou bona com per justificar tota la història. Es allò que en diuen els castellans de que "para este viaje no hacían falta alforjas".

    Però, es clar, això es subjectiu, no? El que compta es escriure bé i d'això, noia, en saps una estona...

  • Ditxosos telèfons mòbils![Ofensiu]
    Lavínia | 22-02-2005

    És un relat que a mi m'ha agradat per diverses raons, Llibre:
    a) perquè és molt curt i et fa seguir la lectura, ja que la trama està ben lligada.
    b) amb la pluja i la foscor com a atmosfera i el Barri Vell com a fons, tot el relat transpira inquietud.
    c) perquè m'ha semblat veure que en l'altre relat teu hi havia un altre personatge que semblava feble o, si més no, una persona que tothom li demana favors i que ell no s'hi rebel·la mai (la dona del conte anterior feia riure, quan, de debò, estava "feta pols" i aquest té una germana que "no mira prim" tot li ha de fer l'altre). No ho sé, potser és dir massa, però m'ho ha semblat.
    d) el final el trobo molt bo, perquè la brillantor del mòbil que a la ment del protagonista li semblés una pistola, em va fer pensar en la "por" com a veritable protagonista de la narració, la qual cosa és versemblant donades les circumstàncies. Oi?

    Bé, Llibre, avui sols et comento aquest perquè estic una mica "tova". Tinc un grip que he hagut d'agafar la baixa!

    Molts petons (te'ls dono perquè sé que no te l'encomano)



  • Neguit[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 22-02-2005 | Valoració: 8

    L'ombra és un relat sorprenent i accelerat que a mig relat té un canvi vertiginós, d'una situació quotidiana que de sobta es capgira i ens porta a un altra banda.. Es una estructura que ja he pogut veure en altres relats teus. També he vist que la majoria son escrits fa temps, així que suposo que tenim una evolució, però és difícil de definir per que tot el que he llegit fins ara d'actual és poesia ( potser aquesta és precísament l'evolució, oi?)

    Les descripcions que fas, concises i precises, sobre qüestions quotidianes que ens contextualitzen amb ironia, son molt bones. Ens parteixes de fets quotidians i ens els capgires de forma inesperada.

    A mig relat ens comences a crear expectativa, i a descriure un ambient esgarrifós de carrers humits, estrets, foscos i llefiscosos, que al situar al Casc Antic molts podem reconèixer i imaginar i crees una tensió creixent que amb un fet puntual, el soroll repetitiu, semblant al crit esgarrifós d'una persona ajuda a accelerar el ritme del cor del prota i del lector ( aquí tan sols dir que en la frase que respirava de tant en tant... no se dona sensació de pau... que no es el que es pretén, i no quadra poèticament amb el que és pretén insinuar, que tenia tanta por que no podia ni respirar, no se perquè i no puc fer recomanacions, però aquesta frase em recorda més a pau i tranquil·litat que a neguit)

    En un moment donat pares el relat i poses al prota a pensar, a intentar discernir entre la realitat i la ficció, posant en qüestió tot el relat, per desprès tornar a crear i augmentar l'expectativa i el neguit.

    I el final sorprenent que ens torna a la realitat, que atura el neguit de cop, que ens sorprèn i ens fa adonar-nos com som d'estúpids, o imaginatius.... de vegades.

    M'ha agradat el relat, sobre tot perquè saps mantenir l'atenció del lector, fins al final, i parteixes d'un fet quotidià i trivial i acabes en un fet quotidià i trivial i en canvi crees una història de suspens. No es una història excel.lent però te fusta, manté al lector en tensió. No tens res de narrativa d'ara per penjar????

    Aprofito els relats per fer comentaris extens perquè de poesia no en sé, però prometo escollir una de les poesies, i comentar-te-la com pugui, però a fons.... perquè cal tornar-te els comentaris, que tu et prens el temps de fer.

  • va + infinitiu[Ofensiu]
    pseudo | 21-02-2005

    Doncs això crec que fòra bó, que enlloc de utilitzar sempre la forma: va caminar, va menjar, va ..... de tant en tant posesis caminà, menjà... variant una mica la forma.

    El problema dels textos en forma passada, és que costa fer que els verbs no surtin d'una forma monòtona...

  • La simple...[Ofensiu]
    rnbonet | 21-02-2005

    ...anècdota t'ha servir per fer un excel·lent exercici literari de"camí a la nit amb pluja i foscor". Però sembla més un fragment de novel·la que no un relat curt, que per a mi és una "novel·leta condensada", com la llet en pot.
    No m'ha acabat de fer el pes. Encara que s'hi nota l'ofici.

Valoració mitja: 7.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Llibre

160 Relats

1348 Comentaris

277342 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Hola a tothom!

Què faig? M'enrotllo i us explico coses o ho deixo córrer?

Millor ho deixo estar i us indico l'enllaç cap a la meva web, on també trobareu la meva adreça de correu electrònic: Sílvia Romero i Olea


Sílvia Romero