l·lusions de vidre

Aquesta nena, que mira i desespera,
amb nines hauria de jugar
i no obstant això, espera en un cantó
esperant per treballar.

Esperant, malvestida,
senyals fa als homes al passar,
cridant la seva atenció perquè mirin,
algun pararà.

Pell caoba, bruna, ulls verds,
la seva mirada trista està,
cansada mirant el rellotge de nou,
no pot descansar.

S'adorm i recorda el seu passat,
pensa en la joventut de va abandonar,
enganyada va venir a buscar fortuna
i aquí no la va trobar.

Pensa en el seu poble, els seus pares i en la seva germana, les mentides que els explica al parlar,
els diu que aquí té un bon treball,
intenta no plorar.

Para a un home, pregunta la tarifa,
el somriure força, i el preu ella li dóna.
Accepta, puja a un cotxe i arrenca.
Potser no tornarà.

El seu cos sotmès a la luxúria
La seva ment intenta no pensar.
Sent por sola dia a dia
Potser no tornarà.

Acaba la feina, demana els diners,
l'home copeja, no vol pagar.
Discuteixen, brilla una gran navalla.
Sang sobre el vidre.

Una llàgrima recorre la seva cara,
a la cuneta llençada a l'atzar,
abrigallada per un mantell d'estrelles,
ningú l'ajudarà.

Surt el sol i un raig il·lumina el cos,
les seves mans al costat del abdomen estan,
ulls fixos mirant a l'horitzó,
aquesta vegada no tornarà.