LLop

Un relat de: Melcior

Després d'haver perdut
estèrilment el temps
a la histèria raonable
del diari subsistir,
m' he dit milers de cops
un munt d' improperis.

M' allunyaré de la ciutat
fins arribar a les muntanyes,
ran d' arbres i neus
als cims que regna l'isard,
on l'ull de l'home
no hi accedeixi fàcilment.

Enfilat a les cingleres
nu, com animal innat,
correré orgullós pels rierols
per la brossa i les geleres,
saltaré entre els pins més alts
i orinaré a als avets gruixuts.

Als racons més amagats
udolaré i udolaré
mil vegades si convé,
fins que rebenti la gola,
traient el llop que duc a dins
ocult, dintre el meu ésser.

Dalt la cresta punxeguda
amb la Lluna encesa i roent,
udolaré i udolaré
mil vegades si convé,
fins que em senti com el llop
bèstia, salvatge i lliure,
mil vegades si convé
udolaré i udolaré,
fins que la fera s'assereni
i l'home torni, lentament.

Comentaris



  • L'he entès molt bé aquest poema i el seu rerafons perquè jo també he experimemtat aquest sentiment més d'una vegada i penso que com a animals que som gaudim d'una força primitiva que ens manté en la lluita...però em sembla que hem de fer un pas endavant...
    No t'has de sentir com a fera sinó com a home engabiat. Al llegir el teu relat m'has fet pensar en el Manelic de Terra Baixa, fastiguejat per la corrupció de la sociatat humana (terra baixa) i atret de bell nou per la puresa dels cims i dels prats de muntanya on cada cosa és el que sembla, malgrat la seva despietada violència. Però ell associa el llop a l'home de la terra baixa: traïdor, agressiu, que mata i fereix, a vegades sense necessitat, i a dalt, a les terres altes és on rau l'home lliure per afirmar la seva plena identitat , no com a bèstia sinó com a persona.
    Gràcies pels teus poemes que sempre em fan reflexionar i perdona si els meus comentaris són a voltes, massa crítics.

  • Tot ell m'ha agradat molt, però el final té un toc d'esperança, amb ganes de tornar a la tranquillitat i la serenor perduda.
    Un petonet.

  • Respecte impropi.[Ofensiu]
    Bonhomia | 23-10-2005 | Valoració: 10

    Jo sóc un petit llop acabat de néixer,sempre. Per això actuo com un gos-llop: hi ha masses víctimes a les que menjar-se, i la més gran de totes s'em menjaria a mi, d'una forma tan lenta
    i desagradable...

  • l'home es un llop per l'home[Ofensiu]
    <> | 22-10-2005 | Valoració: 9

    m'encanta

  • un llop, un home.[Ofensiu]
    llu6na6 | 22-10-2005 | Valoració: 9

    Volem fugir, sí, quantes vegades!

    Volem treure el que duem a dins, sigui llop, sigui dofí, sigui oreneta.

    L'udol del llop mirant la lluna però, és tan suggerent, tan tendre i dramàtic alhora...

    Quines imatges més intenses, tan vives que interpel.len i secsegen, com la vida!

    Una agraçada Melcior, i gràcies pels teus comentaris afectuosos, ples de generositat i força.

  • Fa dies, Melcior que vull comentar-te aquest poema[Ofensiu]
    Leela | 19-10-2005 | Valoració: 10

    Primer de tot m'ha agradat molt el tema del llop, del llop solitari.
    Trobo que descrius molt bé el llop que tots duem dins, el procés de maledicció que ens fem a nosaltres mateixos i com sentim la necessitat de fugir de tot, de viure sols i retrobar-nos en les coses més bàsiques.
    M'ha agradat també com acabes el poema, amb un realisme, amb el convenciment de què tard o d'hora hauras de retornar, un cop calmada la fera, i ser un home.
    Trobo que aquest poema conté, de manera molt bellament descrita -sobretot per les imatges naturals que has posat en els teus versos- un sentiment que molts tenim sovint, una necessitat de marxar, de retrobar-nos per poder després continuar dins de la societat en la què ens trobem.

    Felicitats !

    Una abraçada,

    Leela

Valoració mitja: 9.6