Llibertat?

Quatre bons amics partiren tots junts de Barcelona. S'engrescaren a fer un viatge sense retorn, sense voluntat de tornar a casa. Aquest viatge sense destí, doncs ningú sabia on els portaria el vent, era la resposta a moltes nits de plors, molts instants d'incomoditat i malestar a casa.
Tots quatre, tan amics i tan sincers els uns amb els altres, volien aconseguir la llibertat sempre privada. A casa seva, cadascun d'ells sentia el pes i el mal, notava el dolor dels seus pares, la dolència que oprimia la vida dels seus familiars.
Però ara eren lliures, per sempre, sense sons malcarats, sense mal de caps. El viatge els portà cap al sud, doncs el nord era massa car. Creuaren Espanya amb trens, autocars i de tant en tant algun dia tocava fer autostop. Tot això i moltes altres necessitats van anar fent que als quatre amics se'ls anessin buidant les buxaques. Pocs diners els hi quedaven ja, però eren molt aprop del Marroc i això els motivava i il·lusionava a tirar endavant.
Creuaren l'estret i arribaren a un altre país, desconegut, gent molt diferent al seu món, pobresa, malestar. Quan arribaren a Fez, la primera ciutat que van voler visitar, es trobaren amb quelcom que haguessin preferit no veure. Estaven molt cansats del viatge i la il·lusió havia anat de cap a caiguda. Allò era un forn, una calor que desfeia les pedres, fins i tot a l'ombra et cremaves, l'aigua no feia passar la sed, la sorra se't ficava fins a la gola, la pell et bullia i el cap t'esclatava. Allà, la gent vivia així, era increíble com podien suportar tant malestar, tantes incomoditats, tanta calor i tanta gana, sense divertir-se mai, els xiquets treballant la terra desde els 10 anys, de tant en tant un grup de guerrillers mataven civils inocents per distreure's. La gent vivia per subsistir, per poder menjar cada dia, lluitaven els uns amb els altres per aconseguir una miqueta d'aigua.
Els nostres amics, al veure tota aquesta gent, no van poder evitar plorar. Doncs, qui eren ells que tant dolor sentien, que tanta ràbia els havia empès a marxar de casa, a abandonar la gent que els estima. Allí van veure el que eren problemes de debò, es donaren compte de la sort que tenen de viure on viuen, de tenir qui tenen a les seves vides, de poder compartir.
Poc després de veure aquesta imatge, els quatre amics decidiren tornar cap a casa. En el llarg viatge, no parlaren gaire, se sentiren buits, sense motius per ser ells així. Pensaren en tot el que havien vist.
Ha passat ja algun temps del viatge, ja tornaren al col·legi, amb els pares, la gent del barri, tot tornà a ser el d'abans. Però, de tant en tant, recorden aquell viatge, aquella gent que moria sense poder fer res per evitar-ho. Llavors, quelcom els sorgeix de dins que els obliga a cridar ben fort.