Sortir o no sortir

Sortir de casa podria resultar violent per en Pau.

Ell solia anar a peu a tot arreu, li encantava caminar pels carrers de la ciutat, veure a la gent passar, parar-se en un semàfor amb senyal vermell i esperar a que es posés verd, tot veient com una dóna gran espera a l'altra banda del carrer.
La primera parada, el quiosc on comprà el diari i alguna golosina. I just al costat el forn, sempre amb una petita cua, que deixava temps als sentits a apreciar l'olor de pa recent fet. I quan en Pau li toca torn i demanar, la boca se li fa aigua, tot pensant, em vindria de gust un xuxo o una ensaïmada o, encara millor, una bossa de panallets que és la temporada. Tot aquests dolços passen per la ment durant un segon, temps que passa ràpid, però que significa el millor plaer del dia. Tot just passat el segon, demana una barra de pa de mig, que som quatre a casa.

Només sortir per la porta, trencava el crustó de pa i asssaboria la seva textura cruixent mentre sentia la seva escalfor a les mans i un olor a quelcom antic el feia traslladar-se a un passat llunyà.

Arribava al bar de sempre. Deixava el pa damunt la taula i obria el diari, mentre espera que li portessin el cafè amb llet de cada matí. El diari el fullejava, mirant fotografies i llegint els titulars, poc li interessava la política o l'esport, res l'economia o el que passi al món. Va passant pàgina a pàgina i, de tant en tant, aixeca la vista per contempla una joveneta que passa movent el culet. I així passa el matí, entre sorbet, passa full i alça la vista per tornar a fer un sorbet.

Així eren els matins d'en Pau.

Ara en Pau es lleva cada matí i es pregunta si sortir o no sortir. Sortir resultaria violent i sempre decideix quedar-se a casa. I tot allò que vivia al carrer, ara ho contempla desde la finestra de la seva habitació. Veu la gent caminant, com les fulles van caient a la tardor, el quiosc, el forn, el bar. Les noies maques passar també es veuen des d'allà dalt.

Recula i tropessa i es diu ja m'agradaria caminar.