Ma mare

La llum s'alçà sobre un cel verge d'estrelles. La mirada captivadora de la Lluna enlluernava i feia perdre el sentit a la gent. L'arribada de la fi del dia era a prop i la gent ho sabia.
Les cases s'omplien i els carrers, buits de gent, callaven. La gent volia estar a casa observant la pantalla, ja que només ella sabia l'hora exacte.
En David es trobava enfront la pantalla, però feia cas omís al que veia. Estava pensant i analitzant el que aquell any havia donat de sí. Realment, les coses no havien anat gaire bé. Problemes en els estudis, la ruptura amb la seva novia i, sobretot, la mort de la seva mare havien canviat totalment la seva vida.
Estava assegut en una cadira de fons pla que, a diferència de les altres, semblava més gran. La cambra era plena d'objectes menuts que contrastaven amb la presència de la grotesca pantalla.
En David no estava sol, ni ho havia estat mai. Els seus amics coneixien la seva història i li feien costat en tot moment. Estaven tots gaudint d'un esplèndid sopar; a diferència d'en David que es passà tota la nit pensant en aquell tràgic any.
Arribava l'hora i es reuniren tots al voltant de la pantalla. Cadascú tenia dotze objectes menuts dins un bol. Tots dotze eren verdosos i de forma circular.
De sobta, els oïdes s'entendriren amb un so melòdic i constant. Paral·lelament amb el so, els nostres amics començaren el gran àpat dels dotze objectes verdosos i circulars.
En David agafà el primer objecte en el moment que començà la melodia. De forma lenta i pausada se'l va anar introduint a la boca. Mentre mastegava i assaboria el seu gust dolç, pensà en el seu passat malenconiós. Li demanà a Jesucrist que aquell primer dia de l'any fos el millor de la seva vida i que a partir de llavors tot donés un tomb envers seu.
De cop i volta, deixà de sonar la melodia i començà a rajar alcohol per la ment d'uns nois inconscients. Ara manava la nit i ells es volien deixar dominar. Estaven amb ànims de festa i el pis ja se'ls feia petit. Agafaren les jaquetes, carregaren amb els cascos i apagaren els llums.
En un moment es presentaren a la festa que els acollí de forma gratuïta. Hi havia molta gent i, fins i tot, es feia difícil respirar. La beguda havia fet la seva feina i els nois deambulaven per la festa.
En David, per primera vegada en tota la nit, estava sol i trobava a faltar la mare. S'encengué un cigarret que li aportà alguna distracció per matar el temps. Li repel·lia el gust amarg dels cigarrets, però tots els seus amics fumaven i ell no podia ser menys.
La gent caminava d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Tots passaven somrient davant l'apaivagada cara trista d'en David. La gent és molt egoista i només pensa en la seva felicitat, però en David no era feliç i a ningú li importava.
La mare li havia donat molt d'amor mentre va viure, però ara no tenia forces ni per seguir vivint.
Just al seu costat jeia tota sola la Roser, una noia massa bonica per poder ser real. Ella també gaudia del desplaer de fumar. Uns ulls blaus profunds difuminaven el seu rostre pàl·lid. La seva cara angelical li recordava a la mare. ¿Era possible que Jesucrist l'hagués escoltat i li hagués deixat gaudir de la seva mare per un dia?
Dels cigarrets sorgiren unes finíssimes capes uniformes que s'entrellaçaren formant dibuixos de fantasia. Es miraren als ulls i gaudiren durant tot un minut d'un dels millors plaers de la vida.
Es deixaren anar pels dibuixos entrellaçats i les seves mans començaren a flirtejar; la connexió era total. Aviat arribà el primer petó. Un petó suau i tendre i, alhora, intens i apassionat. Durant uns instants van morir d'amor, però segons després despertaren d'un somni que la realitat s'havia dignat a oferir.
Seguidament, es miraren als ulls i es digueren el que sentien l'un per l'altre. El llenguatge dels amants és més entenedor que la pròpia parla i amb els ulls van poder veure més enllà dels somnis.
Per primera vegada en molt de temps ell era feliç. Però, tal i com havia desitjat, sabia que aquella felicitat acabaria aquella mateixa nit.
Passaren junts tota la nit en el pis. Totalment nus, s'acariciaren l'un a l'altre. Sota una música commovedora van fer l'amor. La Roser i en David s'estimaven i aquella primera nit de l'any, que ja s'acabava, només seria l'inici d'un gran amor. Per en David tot semblava un somni fet realitat... però de sobta sonà el timbre de la porta. En David l'obrí despreocupadament, sense mirar qui era. La porta s'obrí amb molta força i el colpejà contra la paret. De darrera la porta sorgí un home encaputxat i armat amb una navalla. En David l'intentà aturar però l'encaputxat, inconscientment, li clavà la navalla en mig del cor. Espantat, l'encaputxat fugí corrent.
La Roser, que era a l'habitació, s'alçà del llit d'un bot. Va córrer fins a la porta i es trobà en David estirat sobre un terra tenyit de roig intens. Tenia una ferida molt profunda i perdia molta sang. La Roser, desesperada, va fer l'intent de trucar a l'hospital, però en David li ho va prohibir. Sabia perfectament que aquella nit havia de morir. Havia demanat un desig a canvi de la seva vida, i ja no es podia fer enrera.


David- "Ara Roser deixa'm morir sol. És una cosa en la que no em pots ajudar.
Mai havia sentit res igual per ningú. T'estimo, però la meva vida ja no depèn de mi. Jesucrist m'està fent pagar molt car un desig no desitjat.
Des que t'he conegut me n'he adonat de la bonica que és la vida, però ja és massa tard i el destí ja està marcat.
I ara, si us plau, marxa que la vida se m'acaba i no vull morir plorant."

Ella no digué res. No plorà en cap moment. Tancà els seus ulls blaus, contragué les seves fines mans i marxà corrent cap a l'horitzó. Havia de resistir la temptació perquè sinó encara seria més dur.
David- "Ara que m'estic morint és quan estic més a prop teu, mare. Et demano perdó per haver-te besat de forma apassionada, per haver-te acariciat amb intencions perverses, per haver-te estimat d'una forma que no seria la pròpia.
La ferida del pit em cou i em crema, però és la ferida interior la que realment em dol. Aquests moments de dolor són alhora moments de felicitat.
Ara vinc mare.
Mai més tornarem a estar lluny l'un de l'altre.
Ara vinc, mare".

Jesucrist li havia cobrat car el seu propi desig. Li havia ofert el millor dia de la seva vida a canvi d'ella mateixa. En David havia volgut viure el seu dia i deixar de banda la resta de la vida. En David s'havia deixat portar per l'amor...l'amor més pur; l'amor de mare.
La bellesa d'una noia bonica l'havia enlluernat. Aquella noia no era la seva mare, però l'amor que sentia per ella era més fort que res en el món. En David va pecar d'inconscient perquè no sabia el que de veritat amaga la vida.
Els anys han passat i encara recordo aquella nit de lluna plena. La nit en que et vaig conèixer i, alhora, et vaig deixar de veure.
Roser- "I ara David, que no estàs entre nosaltres, possiblement estiguis al cel resguardat sota el bressol de la teva mare.
Que siguis feliç, David".