L'elefant que aplastà l'ocellot desgraciat

Hi havia una vegada un elefant amb nom Gerardino, que pastava pel prat tranquilament. Era un elefantet de tres anys d'edad, que en prou feines s'aguantava en peu i tenia un caminar molt patós per la seva edad, doncs, amb tres anys, els altres elefantets ja s'atrevien fins i tot a córrer.
En Gerardino era molt estimat per la seva mare, que el cuidava molt i li feia molts mimos. El protegia de la pluja i dels lleons, li donava de menjar, també li explicava contes per anar a dormir. Però la mare estava molt preocupada, perquè a Gerardino li costava molt aprendre.
Només hi havia una cosa que molestava de sobremanera a en Gerardino, era en Davlid. Davlid era un ocell malcarat i emprenyador. Sobrevolava el prat i el buscava entre tota la manada. Llavors s'apropava a ell i li picava la trompa amb el vec, volatejava ràpid i àcidament al voltant d'en Gerardino i li cridava ben fort a cau de les seves grans orelles. En Davlid era un torracollons i el divertia molestar a en Gerardino. Certament havia tingut molta sort de trobar un company molt més gran que ell, no tant àgil, però si més fort i, doncs, els elefants i els ocells mai havien estat amics.
En Geradino, que era patós al caminar, se les havia d'eginyar per evitar les embestides de'n Davlid. Això l'ajudava en el seu aprenentatge i el convertia en un elefantet un xic més àgil.
Un dia que en Davlid estava bebent del llac, mig adormit encara de les poques hores de son que havia dormit aquella mateixa nit i de la festa de la matinada anterior. Mentre capbuçava el vec i el que no és el vec sota l'aigua, en Gerardino el va veure a lo lluny.
En Gerardino, que havia après a córrer, es va dir, vaig a sorprendre'l. Agafar empenta i es posà a trotar, en Davlid amb el cap sota l'aigua notà que el terra trontollava i pensà tanta aigua salada per la nit no pot ser bona per la salut. En Gerardino, apropant-se i, encara amb el seu córrer patusser, tropessà amb una de les seves grans orelles que el desequilibrà. I botant, botant s'apropava a en Davlid, que, alçant el caparró en aquell moment, veié com un gran cos de color gris s'apropava de forma accelerada. Sense temps de reacció, en Gerardino aplastà en Davlid i se sentí un plaf.
S'apartà i veié el cos del seu amic aplastat contra el terra. L'empenyé amb una pota, però no es movia, xuclà aigua del llac i li tirà a la cara, però no reaccionà.
En Gerardino, ple de ràbia, corré muntanya amunt, corré i corré fins arriba al penyassegat del que mai en surts vius. Encara amb llàgrimes als ulls, es digué, saltaré i saltaré i sino volo cauré.
Saltà amb molta força i, amb el seu gran pes, caié encara amb més velocitat. Cada cop era més gran l'acceleració. En Gerardino intentà caminar, intenta córrer, però s'adonà que en el cel això no serveix de res. La por el posseí i mogué el cap d'un cantó cap a l'altre. Amb el moviment, veié com les seves grans orelles s'obrien com les ales de'n Davlid. Moltes vegades l'havia vist alçà el vol. I amb aquest record memoritzat intenta imitar al seu amic. I just a temps, just en el moment en que un centímetre més suposaria xocar mortalment contra el terra, les seves orelles feren el que havien de fer.
Quan ja estava al cel planejant, es digué: "Això Davlid va per tu, ara sóc l'elefant volador".