LLETRES

EL CONTE

"Penjat del sostre, cap per avall, el regalim esbudellat li resseguia la cara, saltava a l'abisme i moria esquitxant el terra del soterrani, humit i fosc com la gola d'un llop assedegat de vida.

Alhora que quallava, el toll anava conquerint nous espais, ampliant-se, i empudegant l'àmbit ja de per si florit de tancament i llobreguesa. Del seu avanç, els únics testimonis muts eren les parets mig tapades per prestatgeries obertes i curulles d'instrumental modern i vell: el primer, nou i lluent, de procedència quirúrgica i odontològica, el segon, bast i rònec, d'origen pseudo-inquisitorial i tortuós. Tant els uns com els altres, però, havien compartit el gust dolç de la carn que ara s'estava gronxant, inànim, al final de les oscil•lacions de la cadena del sostre.

La F havia estat un mos deliciós i fi. A estones, m'havia fet sentir com feia temps que no passava: lúcidament poderós i mascle, dominant i ple. És una llàstima que tot hagi de tenir un final, previsible en aquest cas, i també que tots dos d'antuvi ja el coneguéssim, malgrat la llavor il•lusa de salvació que sabia que amagava gelosament al seu pit. Hi era, colgada i esperant germinar, perquè jo l'hi havia plantada. Per això n'estava segur. Sempre els ho feia, sempre aconseguia fer-los creure -sense haver-m'hi d'escarrassar massa, perquè elles ho necessitaven- que si se sotmetien a la meva voluntat tenien possibilitats de sortir del tràngol en què es trobaven. Amb aquesta esperança -l'últim que es perd, diuen- la F havia suportat estoïcament fins a límits inexplorats el meu plaer i el seu dolor. Amb ella havia quasi assolit l'essència del refinament de la meva art. I dic quasi, perquè sóc conscient que la perfecció per definició és inabastable. Ahir, tanmateix, en sec i sense avís, en un rampell d'egoisme que em revoltà, la seva ànima -gràcil com un cervatell, lleugera com una daina- se'm va escapolir per entre els dits enfeinats, retent-me el seu cos delicat i abandonant-me, així, sol i sense guia en el camí interior de coneixement i purificació que havia engegat ja feia un parell d'anys. La seva desafecció agreujava la meva buidor, que sols era mig apaivagada per un pensament obsessiu: necessitava ara seleccionar una altra acompanyant, cosa gens fàcil pels requisits que m'autoexigeixo a l'hora de triar, car no tothom em val. A l'endemà començaria la recerca d'una nova mirada innocent d'àngel, però no abans d'haver retirat i especejat la còrpora pudenta perquè l'àvia pogués netejar, endreçar i deixar a punt el meu santuari per acollir-la com cal, car, malgrat saber que em duu setmanes o fins i tot mesos trobar una nova llum, no començo el següent tram del viatge sinó he finit del tot l'anterior. Sóc meticulós, metòdic i primmirat en tot el que faig perquè procuro fer-ho el millor que puc i sé."

--------

M’agrada llegir el que escric com si fos un altre qui ho fa. De fet el que m’omple és llegir, no escriure. Així doncs, escric, amb més patiment que alegria, i em buido exhaust dins del paper, cansat pel treball i amarat de suor; quan ja no puc més, quan s'ha estroncat la deu que abans encara mig rajava, ho guardo tot en un calaix ben fosc, perquè allí es covi, madurant, fins al dia que sé que ha arribat a la seva saó ja que amb prou feines me’n recordo de res del que s'hi diu; és llavors, i només llavors, que n'extrec el paperam i llegeixo, rellegeixo, i torno a llegir i, aleshores, com un bolet nuclear, esclata lluminós dins meu el plaer físic del treball d’escriure. Aquest goig, doncs, només l'obtinc quan he oblidat el que he escrit. Cal dir -ho confesso- que tinc mala memòria, i aixo ajuda.

Mentre redacto no m’agrada gens el que faig; sempre canviaria alguna cosa, alguna paraula, a vegades n’hi afegiria, sempre sempre n’esborraria moltes més. Al final, m'acontento, insatisfet, amb un text a mig camí, entre el pedestre i l'excels, entre la deixadesa negligent i el perfeccionisme obsessiu, tot i que sóc ben conscient que en literatura no val allò horacià i moral d' "in medio stat virtus", ja que si l'art no és sublim no és art ni és res!

Quan llegeixo, és quan sóc feliç. Aleshores és quan m’agrado, quan em reconcilio amb mi mateix i crec que el temps esmerçat en escriure no és temps perdut, sinó ben emprat. Però quan després de la seva florida esponerosa aquest efecte s'ha marcit del tot, quan la ressaca s'ha emparat de nou de mi, quan em miro al mirall i només hi sé veure una vulgaritat que em retorna la mirada fugissera i avergonyida d'ella mateixa, és llavors quan tinc la necessitat imperiosa de tornar encontinent a recomençar el procés.

A voltes, quan hi rumio, m'assalta la idea que tot plegat no és res més que onanisme mental, que en essència no deixa de ser un acte de masturbació, d'autoplaer solitari i culpable. Ho és? No ho sé. En cap cas, però, no és culpable, i no entenc per què l'he qualificat així, ja que de l'única cosa que m'agrada i em fa sentir viu, no me n'he de sentir, de culpable, digui el que digui, com si vol dir missa, mon àvia!

Si, posem pel cas, fos així, que fos una palla mental, llegir qualsevol altre escrit de qualsevol altra persona que no sigui jo seria cardar, oi? És evident! Aquest, i no cap altre, seria el resultat a on ens abocaria el raoament lògic. És o no és fotre un clau, llegir un escrit aliè si establim com a cert que obtenir plaer amb la lectura d'un de propi és un acte onanístic? No ho sé. Hi penso però tampoc no m'hi capfico ni em fa perdre la son, perquè en el fons ni ho sé ni m'importa.

Tanmateix, reconec que llegeixo altres autors –cardaria, doncs, seguint el símil groller- però el plaer que n’obtinc no és el mateix, no, no ho és, ho confesso. És diferent. No sé com explicar-ho, però ho intentaré. Llegir autors estranys, forasters, consagrats per la tradició i el cànon, em proporciona un plaer estètic, i com a tal intangible i eteri, que no em dóna res del que escric, segurament, i no ho dubto, perquè escriuen moltíssim millor que no pas jo! És evident i cert. Però no és de gaudi literari, no és d'això del que estic parlant. El meu plaer solitari és més físic, més animal –d’ànima, en el sentit d'impuls vital- i com a tal surt i entra de dins meu, em desborda i se’m conté alhora, en una comunió que em satisfà, m’omple i m'esgota ensems. El meu plaer és -com ho diria... - és guaitar-me en un mirall com si fos una persona nova sabent, en el fons, que sóc jo qui és mira; que és el subjecte-objecte que observa l’objecte-subjecte, o a l’inrevés, tan se val! És una manera de conèixer-se i de créixer espiritualment, de renovar-se sense deixar d'ésser un mateix. És una via, és un camí, de perfeccionament. No és, de cap manera, ni un divertimento ni molt menys un passatemps mundà! Res d'això!

--------

Quan mon àvia, pobra dona, em demana per què ho faig, no sé mai què dir-li. Em quedo sense paraules, mut d'excuses, mentre la miro als ulls i veig, com si fos transparent, el gran quadre d'una cacera panoràmica que hi ha penjat a la paret de darrera, d'on prové la seva veu cridanera de jaia mig sorda.

El cérvol, malferit, corre i corre davant d'una gossada que mai l'arribarà a encalçar, seguida per veloços caçadors en cavalls elegants. Cap d'ells s'aturarà mai; cérvol, gossos, caçadors, estan condemnats a moure's, estàtics i eterns, dins dels límits del magnífic marc de fusta de pi vernissada, atravessant un paisatge verd, boscós i definitiu. Com aquest cérvol -malgrat tot, altiu i arrogant- sé que la demanda de mon àvia és un gos que no em persegueix mai sol, sempre va acompanyada i seguida per altres, formant una canilla, i com ell, sé que no puc girar-me i embestir-les amb èxit, sinó que he de fugir; agafo aire i paciència, doncs, disposat a aguantar-li aquest petit xàfec diari, talment un ruixat tropical de capvespre. Mon àvia m'estima, jo no, però la necessito, per ara.

I no creus que hauries de buscar-te una feina? No sé, alguna cosa has de fer, que l'herència de ton pare algun dia s'acabarà, que gastem molt més que les rendes que ens proporciona, i això d'escriure literatura no dóna per viure'n.... i per què no proves de trobar feina de periodista, així et guanyaries el pa amb un ofici relacionat amb el teu do! Ja saps que jo t'ajudo en tot el que puc amb els teus contes, fill meu, que t'endreço i netejo el soterrani sempre que m'ho demanes i que et deixo trànquil, sense estorbar-te, quan t'hi tanques per treballar-hi durant dies i dies, que no sé com no pares boig amb la música tan forta que t'hi poses, que serà tan clàssica com vulguis pèro que molesta fins i tot per a una vella dura d'orella com jo. M'ho promets que ho intentaràs? I amb aquesta súplica, darrer núvol de la descàrrega, la tamborinada anuncia ja el seu final quotidià. Tant la nuvolada com el terra sabem que la pluja caiguda no farà saó, que s'escolarà, malaguanyada, sense amarar el sòl erm, cap al rierol per anar al mar i tornar al cel de nou. Tanmateix, com en una mena de ritual, l'important aquí és el procés en si mateix, no la finalitat: l'àvia creu que és el seu deure recordar-m'ho; jo, simplement, l'escolto i la faig feliç, perquè encara m'és útil i sort té que no em serveix de res en el meu creixement interior, la vella alzhèimica aquesta...

Abans de tancar-me a l'habitació a llegir una mica tot esperant l'hora de sopar, fito de nou el quadre. Sóc el cèrvol, sóc el caçador, sóc el pintor!. I aquesta identificació fugissera em recomforta en el que sóc, en el que faig, en l'essència del meu art!

--------

"Suco la ploma en el seu cor esbatanat i sembro les llavors que s'hi destil•len - cadascuna una gota- en els fèrtils solcs rectilinis del camp lluminós i calcari que tinc davant. Fent-ho, esdevindrem Un en la Trinitat. Ella, l'ànima; jo, l'instrument; el paper, l'obra. Com un mer demiürg, sóc només, pobre de mi, un humil mitjà perquè la divinitat es buidi i el món es creï en aquest acte d'amor. Res més sóc. Res més ... però, no us sembla que crear bén val una vida? o cent? o mil?"

Satisfet i esgotat, em repasso per última vegada la narració i la dono per acabada. Demà ja la imprimiré i ho prepararé tot per ensobrar-la i dur-la a correus abans del migdia, sens falta , que el termini de presentació, una mica més, i se'm tira al damunt, així que no val a badar!. Ara només em queda repassar d'un cop d'ull la nota de presentació que sempre adjunto dins la plica. Ell meu nom és Joan-Ramon Comella i Martí (Savallmoresca 1982). Tinc, doncs, vint-i-vuit anys. Sóc llicenciat en Filosofia i en Dret. Amb la segona menjo, amb la primera em diverteixo. És encertat, té un deliciós regust txekhovià que recorda allò seu de la dona-medicina i l'amant-literatura!. De sempre que m’agrada lllegir, especialment contes: Poe, Maupassant, Salinger, Txèkhov, Melville, M.R. James, Borges, Saki, Cheever, entre molts d'altres i no, necessàriament, per aquest ordre. Sempre quedes bé posant-hi clàssics i cap dels de casa; així segur que l'encertes i alhora no trepitges cap ull de poll!. Però només fa set mesos que he provat d’escriure’n: primer per fer-li un regal a la meva dona, després perquè ella m’ha animat a continuar-hi. Mentir és sempre lícit i, fins i tot, necessari; per ventura què no és la literatura sinó una gran, bella i fèrtil mentida! I mira que jo no en sé, de mentir, perquè em manca la imaginació necessària, la mateixa que no tinc per escriure... Com a lector que prova d’escriure he descobert un aspecte nou de les lletres: el plaer morbós de llegir-se un mateix. Una mescla d’auto-retret constant per les mancances i de goig admiratiu incrèdul pels encerts. Això trobo que queda bé i espaterrant, i, és més, s'adiu amb la imatge que vull transmetre de mi mateix. Com a presentació està prou aconseguida i més val no tocar-la, que essent breu, concisa i contundent, deixa petjada!

Com una lletania, després de tornar de correus, l'àvia em demana el de sempre: que si li podria llegir el que he enviat i que quants contes duc ja escrits. Sobre la primera petició, retòrica com és, ni em digno a fer-hi esment -ambdós sabem ja la resposta-, pel que fa a la segona, li contesto, desganat, que ja n'he escrit sis, mentre de cap repasso A, B, C, D, E i F: sis, sis contes, tants contes com vegades ella ha netejat el soterrani, des que el vaig acondicionar com a despatx-taller, des que vaig decidir ser escriptor.


APUNTS DEL DIARI

22 de juliol.
Crec que ha arribat l'hora de fer una passa endavant en la progressió. No una qualsevol, sinó LA PASSA, la del salt qualitatiu, la que ha de trascendir i sublimar els avenços, innegables, quantitatius fets fins ara en el camí interior de coneixement i purificació, de perfeccionament, que és, almenys al meu entendre, el món de les lletres. Fa temps que hi rumio i en sospeso ensems els pros i els contres i, sobretot, la meva capacitat i força de voluntat per afrontar aquest repte punyent i engrescador.

30 de juliol.
Estic decidit! I ara ja puc posar negre sobre blanc el meu projecte! Jo seré el primer en fer l'obra que el gran bostonià negava que cap home gosés mai escriure, un llibre on abocar el meu cor despullat, on revelar els secrets més íntims i inconfessables. Jo ho faré! i el paper ni es marcirà ni es cremarà amb cada contacte de la ploma ferotge. I els ossos de n'Edgar -a la seva tomba rosegats pel Cuc i amarats per l'Ombra- s'admiraran, incrèduls, de la meva gosadia i èxit. Jo triomfaré on ell no va ni fracassar! Només necessito trobar les lletres necessàries i adients, per expressar-me, per buidar el meu cor a a través d'elles, a través dels seus, de cors, i crear, crear i crear! Perquè elles i jo som un, som l'Obra. I l'Obra ho és tot!

13 de setembre
" Agafo les estenalles amb el ferro roent a la punta que, com una lluerna, fendeix la penombra a la recerca de la palpitant veritat que jau estesa i xisclaire damunt la taula, nua i encadenada...."


---- 888---