Llàstima que no pugui odiar-te

Un relat de: guimaz

En el immens món dels desigs
acostumats estem a demanar
bonics somnis irrealitzables.

Però jo només demanaria esborrar-te
dels meus més íntims pensaments,
fer-te fora fins i tot del meu inconscient.

Agrairia no haver-te conegut,
no haver-te obligat a coneixe'm.
Suplico, perdent el meu honor,
tornar enrera per canviar un instant,
uns segons, de la meva vida.

Mai t'he estimat i segurament,
mai t'estimaré,
gràcies als teus titànics esforços segurament,
mai et veuré,
i per definició no he pogut, no puc i segurament,
mai odiar-te podré.

Comentaris

  • Sol_ixent | 12-12-2006 | Valoració: 8

    Fa poc he experimentat una sensació i experiència igual que la que retrates en aquest relat! (Suposo que tu tanmbé, no?)

    Estic, per tant, totalment d'acord amb tu!

    Salut i endavant!

    Sol_ixent

  • Mai ha començat...[Ofensiu]
    guimaz | 02-10-2005

    ... i per tant no acaba, mai ha sigut flama, si més no, no vertadera, només potser ilusoria o imaginària...

    Un tros de gel no pot encendre flames.

  • S'acaba[Ofensiu]
    xyuok | 02-10-2005

    No et preocupis, aquest poema ja és només la espurna de una flama apagada. Ni viva, ni bonica, més aviat debil i sense esperança. Busca odis que t'inspirin més.