L'inútil despertar

Un relat de: prudenci

Sempre havia preferit la neu verge, els llocs solitaris. Tenia la sensació d'ésser 1'únic home al món quan baixava per aquelles muntanyes on només tenia per company el vent fred bufant en les meves orelles i tallant-me el rostre.
No hi havia senyal de que hi hagués passat ningú abans de mi, i el sentiment de llibertat que m'omplía només era comparable al que pot sentir un aligot quan va entre els cimalls cercant la presa. Sabia bastant d'esquí, i he de reconéixer que solía exposar-me molt en les baixades. Prenia les corbes ajustant al máxim el revolt vora dels marges, i saltava pels aires quan trobava un desnivell, sense aturar-me.
De sobte em va saltar un esqui, vaig fer una llenegada i tot d'una em vaig travar rodolant per la forta. pendent sense poder fer res per a aturar 1'al.lucinant baixada. Sabia que al final m'esperava el barranc, peró la meva roba de fibra sintética relliscava inevitablement sobre la neu, donant cada cop més velocitat al meu cos que, com un ninot, es dirigia al buit.
En trobar-me volant pels aires a més de cinquanta metres d'alçada, un crit desesperat ressonar damunt la vall deserta
*
Vaig comprendre que no havia arribat encara la meva hora quan, en la foscor, es sentí la veu d´una noia: - Déu meu, está despertant! Vaig veure la llambregada d'una figura blanca que obria la porta de la cambra i se n'anava corrent.
Passat un moment, en el que vaig adonar-me de que estava en el llit d'un hospital completament rodejat de tubs i estranys aparells médics, va entrar la noia amb un home de mitjana edat que vaig deduir que era el metge.
- Per fi, pensava que ja no hi havia res a fer. Com es troba ?
- Una mica atabalat -vaig dir- ...peró de la meva boca no va sortir cap so. El metge em mirá amb expressió preocupada, i afegí...
- Es pot moure?
Vaig intentar aixecar el braç, peró els muscles no em van respondre.. Estava totalment inmóbil i no podia dir res.
- Si al menys em sentís -li va dir a 1'infermera- , peró ho dubto. Crec que ho té malament, pobre xicot.
Jo el sentia i el veia perfectament. Em vaig espantar. No podia ser que em quedes així per la resta de la meva vida, encara era jove, i tenia ganes de viure.
El doctor em comengá a endollar aparells, a mirar oscil.loscopis; va fer consultes amb altres metges , 1 finalment em deixá sol. Estava meditant sobre el meu estat i el futur que
m'esperava quan va entrar la noia de la bata blanca.

- Hola, he pensat que et trobaries molt sol, sent el primer dia que estás despert i sense saber
el que t'ha passat. No tinguis por que tot anirá bé. Va seure a1 meu costat, damunt del llit.
- Ja hem sabut que no tens família. Jo t'he cuidat, saps? Has estat un mes en coma, després
del accident, i jo t'he cuidat tot aquest temps. Et feia el llit, et netejava, controlava els aparells.. sempre amb 1'esperança de que un dia obriries els ulls i et posaries bé. Et vas trencar molts ossos, pero ja se t'han soldat, i ara d'aqui uns dies ja podrás moure´t i.....
Va sanglotar, i duent-se la ma al rostre es posá a plorar, mentre s'en anava corrent de 1'habitació .
L'endemá va venir de bon matí a donar-me 1'esmorzar. M'havien desconnectat els aparells del sérum fisiol.lógic , i ja podia menjar sólid. Podia mastegar bé peró necessitava que m'ho donessin a la boca. La noia, asseguda vora meu, m 'anava peixent pacientment mentre em mirava amb expressió de mal dissimulada tristesa, tot i que em somreia gairebé sempre.
- Em dic Laura i tinc vint-i -tres anys. Fa poc que sóc infermera, peró és una feina que m' agrada molt. M'agrada cuidar als altres.. és una manera d'estimar.
T'he agafat molt de carinyo , saps? ets l `únic jove que hi ha a la planta i tinc la sensació de que havies de ser molt simpátic, … després afegí perdona, vull dir que quan ja estiguis bé...
Va recollir els plats i al cap d'una mica va tornar amb una palangana amb aigua i sabó i una esponja. Em va despullar i m'ensabonar tot el cos, després me 1'esclarí amb aigua i finalment m´aixugá amb una tovallola. Em va posar una mica de colónia i em va tornar a tapar. Després amb una navalla de barber em va afaitar la cara.
- Llestos, així estás més bonic.
Van anar passant els dies i la Laura es va convertir amb la meva única raó per a seguir visquent. Me 1'estimava molt. M'agradaven els seus rinxols negres caient-li desordenadament sobre les orelles, i el seu somriure obert, i la seva mirada setinada d'una lleu tristesa.
Molts dies s'assentava en una cadira al meu costat i em llegia poemes per a distraure´m . Em va Ilegir tot el Salvat-Papasseit, el Pablo Neruda i el Gabriel Ferrater, i quan ho feia hi posava tot el cor.
Van passar les setmanes i ella va aprendre a llegir en la meva mirada. Sempre em satisfeia els més petits desitjos gairebé abans de que jo els pogués ni tant sols pensar.
Un dia, mentre em feia el llit, s´incliná damunt meu per girar la vora del llençol i van quedar els seus pits al descobert davant els meus ulls. Jo m'els vaig quedar mirant per entre 1'escot. No duia sostens. Tenia uns pits preciosos, rodons, amb el mugró fosc que li ressaltava sobre la pell torrada pel sol. Ella se n'adoná i es va aixecar posant-se instintivament la má sobre 1´escot i mirant- me una mica sobtada. Llavors, canviant lleument d´expressió i sense deixar de mirar-me va començar a descordar-se la bata botó per botó i la obrí completament, deixant al descobert el seu espléndid cos només cobert per unes minses calces blanques.
Em vaig sentir morir. La tenia allá al meu davant , oferint-me mil somnis , i jo no podia moure´m , ni tant sols podia dir-li res. Vaig tancar e1s ulls, respirant profundament, i
maleïnt Déu, que havia permés que jo em trobés en aquella situació.
La Laura s'acostá i m'acariciá el rostre abans d'anar-se'n lentament de 1'habitació on jo m ´esllanguía dia a dia.
L ´endemá no va venir, ni 1'altre dia, ni 1'altre. Venia una dona d'uns quaranta cinc o cinquanta anys que feia la seva feina com si jo fos un moble més. Jo pensava constantment en la Laura i ja no volia seguir viu.
Van passar dos mesos, dos mesos de solitud i de silenci, en els que vaig aconseguir assabentar-me de que ja no tenia esperances de curar-me . Estava sentenciat a viure com un vegetal.
Un vespre va tornar. Es va obrir la porta a les fosques, i va entrar procurant no fer soroll, acostant-se al llit de puntetes.
Jo no dormia, malgrat 1 'avançat de 1'hora, i ella es va sobtar en veurem amb els ulls oberts. - Hola, pensava que dormies, perdona. Et venia a veure. Sempre que tinc guarda nocturna et vinc a veure mentre dorms, sense que tu ha sápigues. Vaig demanar trasllat de planta, peró a vegades et trobo a faltar, saps? Bona nit.
i em va fer un petó al front
Des de llavors cada dia m 'adormía més tard, esperant que la Laura cm vingués a veure, i solia venir un parell de cops per setmana. Ja no parlava, com abans, i normalment es limitava a seure al meu costat i donar-me la ma en silenci fins que m 'adormía.
Un dia, després de dues hores de estar agafats de Ia ma a les fosques, va obrir una petita bossa de ma que duia i en tragué una ampolleta de vidre i una xeringa. Va clavar 1 ´agulla al tap de goma i estirá 1'émbol lentament.
- Déu ens dona la vida i Déu ens dona la pau - va dir - pero quan aquesta vida sens gira d'esquena i la pau ens es negada, ens correspon a nosaltres de buscar-la i trobar-la per tots els mitjans. Em clavá la xeringa al braç, i vaig sentir com començava a entrar el líquid.
- Espero que no em jutgis per el que vaig a fer, peró sé que és el que el teu cor em demana. No tinguis por. T'estimo. …I una llágrima va començar a baixar lentament per la seva galta bruna.
Va seure al Ilit, com altres dies, i em doná la má com si esperés que m'adormís. Jo vaig comprendre. Tot es va tornar més fosc, i poc a poc vaig anar perdent la sensació de tenir un cos. Només sentia la seva má. que m'apretava per sempre més, i en el meu cor va començar a regnar la pau.

*

Comentaris

  • Més enllà dels tòpics, [Ofensiu]
    blaumar | 05-02-2006

    Natural, sense autocompasió , dolça i emotiva.
    La veritat després d'estr exposat a tant de melodrama, s'agraeix un alenada tan fresca sobre un tema tan important.
    Felicitats, llegir-te em va despertar!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: