L’INSTANT I EL TEMPS

Estem envoltats d’instants embotits dintre del Temps Pare.

Instants que molts d’ells es vaporitzen, altres es liqüen i els menys (els més importants resten solidificats...) aquests últims son els que assoleixen mineralitzats, literalment i absolutament... No sé sap perquè però, es verificat que la cosa va així.

Llavors és possible que en els esmentats components minerals rauen on existeix el Temps... del passat, el present i el futur; reflectit, gravat, eternal i estàtic per sempre més ...

Si és així, entenc que l’estat òptim ha de ser la mineralització absoluta del Tot...

És més... m’imagino que d’aquí uns milers d’anys, tots serem purs residus solidificats restant ‘in aeternum’ com ferms elements de la Taula de Mendeléiev...

Un gran alliberament !...

***Si voleu entendre aquest escrit, puc suggerir-vos que feu una solitària passejada per qualsevol cementeri...