L'infant i el llençol

"A on sóc? No ho sé, només veig parets blanques, gent de blanc, llençols blancs... infantesa perduda, infantesa entre llençols... La boira se disipa, estic conduint el meu cotxe diminut. La carrosseria és blava, m'encanta aquest color màgic, és com anar submergida dins la mar i les ones que fan de gronxador. Sempre intent anar amb molta prudència, encara més quan les circunstàmcies no són molt afavorides. Era de nit, nit d'estrelles enceses, sense lluna que il.lumini el camí. Tot estava solitari, només tenia una companyia, la soledat. Però, al cap d'una estona, varen aparèixer dos nous estels a la carretera, venien de molt lluny, però cada cop s'apropaven més. L'aire estava contaminat, només es respirava el perill de la mort. Un deportiu amb la flama de la violència s'apropà cap a mi i ... va esclatar un tro sense llamp. Tot va semblar que s'enfonsava i em submergia en la foscor. No record res, només veig llençols blancs... infantesa perduda, infantesa entre llençols..."
-Com està?- va dir ell.
-Encara continua a observació, les properes vint-i-quatre hores són decisives, però...- va dir el metge, deixant a l'aire un ambient de tensió.
-Però...què?- va insistir.
-L'ha perdut, per a ell ja no hi ha salvació. Ha mort.
" Ho noto. Els dos batecs a l'uníson que hi havia al meu interior ja no sonen, el seu s'ha extingit sota el meu. El meu nadó mai veurà la claror... llàgrimes, llàgrimes... Ha desaparegut tan de pressa com va començar a existir... llàgrimes, llàgrimes... No va tenir mai nom, no vaig tenir temps de decidir quin posar-li. Va alçar el vol sense nom, i jo mai sabré com cridar-lo... llàgrimes, llàgrimes... Ja no tenc ganes de lluitar per estar aquí... llàgrimes, llàgrimes... Se me n'ha anat la vida, algú la pescarà en mig del meu mar de llàgrimes.
Em sento tan buida, m'han tret l'ànima a cullerades, em sento buida... buida d'entranyes, buida d'esperances...Només em consolen els records d'una vida llunyana en un món llunyà, venen a mi tots els fets importants que varen marcar el meu futur. De que em serveix el futur? Ja de res. Puc embolicar-lo en moltes més llàgrimes i tirar-lo a la mar que mai més tornaré a veure. Els meus ulls tancats segueixen recordant, la reflexió sobre tot el que m'està passant només m'enfonsa cada cop més i més, ja només sé recordar i pensar qu estic buida... buida d'entranyes, buida d'esperances...
I pensar que no fa gaire temps la felicitat m'acompanyava. Aquell dia tan especial van ploure roses, milions de pètals de roses. Esperc que la persona que va tallar-les no es fes sang als dits, el vermell m'escarrufa l'esperit. A jo m'agrada el blanc i aquest torna a aparèixer entre els llençols que cenyeixen el meu cos. Vaig recorreguent el passeig de les roses, em marca el camí a seguir, el veig a ell al final...
-Sí, fins la mort.- li vaig respondre.
I després de la meva afirmació rotunda, tota aquella màgia es va tancar dins un cercle que simbolitzà la unió eterna."
-Senyor metge, com es troba la meva dona?- va tornar a demanar ell.
-Ja gairebé no queden esperances, val més resignar-se. Segueix dins el coma profund i encara no ha donat senyals de millorament.
-Em vull morir amb ella. Per què? Per què ens a tingut que passar aquesta desgràcia!- i va començar a plorar en silenci.
"Mira que n'és de perversa la vida, perquè mentre tu somies com fer durar aquell amor eternament, la mort ja està planejant com dur-te al seu costat lo més prest possible. Però mai li perdonaré que s'hagi endut la nostre il.lusió, la del meu marit i la meva, i era el nostre fill estimat. L'havíem desitjat tant des de que ens vam unir, si més no, podria haver nascut el nostre infant i llavonses jo hauria pogut morir sabent que havia acomplert el meu objectiu; donar vida.
Quin és el meu consol ara? Doncs morir, ja no sento res que em fer-mi en aquesta forma carnal. Ara només em fer-me el llaç amb el meu fill. El cercaré volant entre coloms fins trobar-lo a ell i aconseguiré tornar-lo a unir a mi per omplir el meu buit. I així possiblement, en un altre vida, en un altre lloc, puguem ser per fi mare i fill. Peró ara ja he perdut la meva partida i he de pagar amb les dues vides que vaig apostar. Adéu estimat, adéu nadó de les meves entranyes. Els meus últims records són de la meva infantesa jugant entre els llençols nets que estenia la meva mare al jardí, era com córrer entre els núvols, tan purs, tan blancs,... infantesa perduda, infantesa entre llençols... La pilota plena de fang botava cap als llençols i substituïa el blanc pel color marró de la terra... infantesa perduda, infantesa entre llençols blancs...blancs...blancs... El blanc m'envolta... el blanc..."
-Piiiip!!!!
-No! No te'n vagis per favor. No puc suportar dir-te adéu.- i més llàgrimes, que rodolaven per les seves galtes plenes de roses.
" Sempre esperam que tot sigui etern,
però mai ho és.
M'agradaria que la meva història fos cremada,
així volaria feta cendra,
i jo podria dir que de qualque manera seré eterna."