Les dues cares de la bèstia

Tot el que m´envolta és tranquil·litat i harmonia. Vull poder volar sense que l´impediment de la gravetat m´afecti. Seria tan maco poder palpar la suau aura que corre per les nits entre els matolls verds, mentre aquests fan xiular una melodia trista que esgarrifa el cor. De sobte, sense haver notat cap sensació de dolor, unes ales amb plomes blanques m´han sortit a l´esquena, pareixen les de un angelet tret del bressol amb els seus rinxols d´aurat. La delicadesa dels moviments constants, fins i tot, produïa pessigolles que s´escampaven per tot el cos tan ràpidament com la meva velocitat de vol que em conduïa fins a una cova mig amagada sota d'unes roques.
Quan toquí el sòl no vaig poder aguantar el fàstic que em produïa aquell lloc. El que m´envoltava va passar de ser color blau cel a ser una combinació de negre amb marró vertaderament fastigosa. Vaig tancar els ulls, aixequí la cara i el coll m´estirava per dedins amb tanta força que produïa mal, el mareig era ja insuportable i els gemecs d´un llastimer prec d´ajuda ni em sortia per la boca. Estimada vida, pensava, no vull que te'n vagis ara del meu costat, puc expressar els meus sentiments amb paraules, però no bastaria ni per dir tot el que porto al cor enfonsat a dins els sentiments que preguen per tu. Tu, que ets la vida, escoltem sols un pic més. El desig no es va complir, perquè una mà traicionera em llevà la vida d´un sol cop mortal a les meves vèrtebres cervicals, que es varen rompre em un lleu renou imperceptible.
La suor em regalimava gota a gota per la cara, el crit d´exaltació em va despertar sobtadament, no podia creure que aquell renou tan fort pogués haver sortit de lo més profund de mi mateixa. Aquell malson m' havia fet sortir del meu repòs nocturn. La son ja no em tornava als ulls, sabia que ja no podria tornar a dormir, per això decidí de posar-me a mirar la mar per la finestra oberta. Les cortines s'ondulaven amb l'aura fresca que entrava. La mar verdosa estava encrespada perquè la claror platejada de la Lluna plena jugava amb ella a fet i amagat entre l'onatge, aquest mateix, s' empotrava contra les parets del penya-segat que hi ha just després de pujar el turó de darrere la casa on jo visc. Mirar cap avall és com perdre el món de vista i pensar que el que t'envolta és teu, pot ser si et caus volaràs com al meu somni o moriràs en l'intent.
Mentre estava ficada a dins el turment dels meus pensaments, vaig veure entre els matolls del meu jardí florit una ombra que es movia fent renous de trencaments de petites branques trepitjades. La por i l' espant conjunt em varen fer baixar fins al portal de la mansió, tothom dormia i la gespa ballava al compàs de la música, però no hi havia ni rastre d'ombra negre que es mogués amagant-se de qualque possible observador.
Al dematí següent li vaig contar a mon pare les estranyes facècies que m'havien succeït la nit passada. Possiblement ja m'esperava aquell tipus de reacció per part del pare, el Sr. Kramer un respectable científic que treballava aïllat del món des de que mu mare va morir, ell em contestar que havia estat una il·lusió òptica el que devia pensat veure. Abans de poder replicar-li la seva afirmació, falsa per a mi, em digué que aquella mateixa tarda vendria un nou ajudant a viure amb nosaltres per poder-lo ajudar en la seva feina. El nom del jove era Hugo, tenia vint-i-cinc anys i acabava de realitzar els estudis de biologia interna. El primer que vaig pensar és "Atalanta ja pots ben pensar-te que aquest al.lot amb sis anys més que tu no durarà molt, amb lo exigent que és el pare amb els seus ajudants".
Eren les cinc del cap vespre quan es va sentir la campaneta de la porta, tota esvalotada la vaig anar a obrir, en veure la persona que hi havia de l'altre banda de la porta, tot el meu interior es va capgirar, les entranyes se'm sortien juntament amb l'ànima, un caramull de sentiments se'm varen agrupar causant una explosió de frustració i amor al meu cos. Les cames em feien figa, la meva valentia estava compungida i la veu era feble com quan xiula el vent, durant uns segons no vaig reaccionar fins que el jove es va presentar i em va dir a que havia vingut. El vaig convidar a passar dins el rebedor, l'acompanyà fins a la porta del despatx de mon pare i em vaig acomiadar cordialment com una nineta correcta i formal.
El temps transcorria de pressa a les agulles d'aurada del rellotge vell, on la pols s'acumulava fins a fer un fi mantell grisos. Havien passat vint-i-vuit dies de l'arribada de l'Hugo a ca meva, mon pare el va acceptar de bon grat perquè ell li realitzava totes les tasques, que li encomanava, amb bon termini. El que en un principi havia parescut una simple obsessió de nina petita, amb les mirades furtives, les trobades casuals al mig del corredor i molts més detalls petits, però importants, varen fer que en mi nasques el sentiment de l'amor incontrolable.
Aquella nit tornava ha haver-hi Lluna plena i l'ombre era només un record, quasi oblidat. L' insomni no em deixava dormir i per això em vaig posar a mirar per la finestra un altre cop, la mar estava serena amb una tonalitat blava obscura que li donava un aire misteriós a la nit. De sobte vaig veure un ombre que corria cap al turó on es va aturar, mirar en direcció al cel i d'aquella posició no es va moure més. Ja tenia clar que allò no era un somni, sinó realitat, la por no m'envaïa el cos aquest pic i tota valerosa vaig anar a fer de investigadora secreta per sabre qui o què era el que es movia per les nits. Vaig sortir de la casa i per damunt l'herba banyada vaig córrer fins arriba ha estar dos metros a prop del individu.
No sé com va percebre la meva presència, però aquell monstre girar el cap i donar a conèixer el seu aspecte tètric i horrible, il.luminat per la llum tènue de la nit, era verd de pell amb tumors que li deformaven la cara i li donaven un aire de malvat, per davall de la roba negra estripada li sortien pels marrons obscurs lletjos com un matoll de cards secs, l'iris dels ulls duien flames vermelles que desprenien odi i soledat. L'esperit se'm congelar i sense dir ni mitja paraula vaig caure en terra desmaiada.
Mentre obria els ulls, notava que tot al meu voltant era tou i que m'era conegut, llavonses em vaig donar compte que estava a la meva habitació tombada al llit. No recordava molt bé si el que m'havia passat la nit anterior havia estat realitat o imaginacions meves, entre aquells dos dilemes, va entrar l'Hugo a la meva cambra duent-me l'esmorzar. Mentre menjava, em contar assegut a una cadira, que m'havia trobat dormida al turó mentre sortia a fer un passeig aquell dematí i que per sort no tenia cap símptoma de qualque malaltia greu. Durant tota l'estona següent es quedà a fer-me companyia sense dir res, la seva presència m'era molt agradable i mirar-lo em reconfortava, una de les vegades que el mirava fixament em va agafar i jo retirant a tota rapidesa els ulls em vaig posar vermella.
Passava el dia mentre jo no feia res, mirar el paisatge era la meva distracció, veure els ocells volant lliurement i com les fulles seques dels arbres son emportades pel vent cap a altres llocs llunyans em distreia dels meus pensaments confusos. Per la nit no vaig poder conciliar la son. Vaig baixar a la cuina per un tassó d'aigua fresca, mentre me'l emportava amb lo distreta que anava vaig topar-me amb l'Hugo quan jo sortia i ell entrava a la cuina, el tassó va anar a parar al terra on l'aigua es va vessar. Els dos ens acotarem a l'hora per recollir els desperdicis, però quan varem intentar recollir el mateix tros de vidre ens varem esflorar amb les mans i ens mirarem directament als ulls. En aquell moment, en un arrauxament de passió m'agafà fort per els braços i m'aixecà del terra, on estava de genolls, m'envestí contra la pared de la cuina, per poder-me besar de tal manera que els meus llavis es feren seus sense oposar cap resistència alguna, el cor em bategava ben de pressa a causa del goig del moment. No sé perquè, ni com, els sentiments se m'entrecreuaren i vaig apartar el cos de l'Hugo del meu damunt i vaig fugir escales amunt, em vaig tirar a damunt el llit i les llàgrimes caigueren com a petits filons de perles per la meva cara rosada, era segurament d'alegria per lo que em posava a plorar d'aquella forma. Pensar que el meu amat em corresponia era vertaderament fantàstic.
Vaig dormir com no ho havia fet en moltes nits passades, al dematí següent vaig baixar molt feliç al menjador per esmorzar com cada dia en companyia del pare i del meu estimat. Després de saludar al meu pare, li vaig demanar on era l'Hugo, m'estranyava que no hagués vingut a menjar encara. La resposta em va deixà bocabadada, el meu amor li avia dit a mon pare que ja no podia treballar més per ell, perquè a la ciutat deia que li havien donat un treball que li agradava i que s'aniria aquell dematí ben prest, després de dir això, el pare va afegir amb un to de dubte que no sabia perquè mentre li deia l'al.lot semblava estar molt trist.
Ni esmorzar, ni dinar, ni sopar, vaig poder empassar-me amb el dolor que duia per dedins, si algú hagués pogut veure els rius de llàgrimes que vaig formar durant hores i hores durant tot aquell solitari dia que vaig sofrir. L'angoixa em feia estar mirant per la finestra per veure si a qualque moment tornava a cercar-la, durant la foscor fins i tot seguia esperant a que aparesqués. Mig dormida a damunt la fusta de la finestra em va parèixer veure algú que caminava per damunt el turó, aquest aixecava una mà fent senyals cap a jo, tota il.lusionada em va creure que seria ell i vaig baixar abaix, vaig sortir per la porta i lo més de pressa que em deixaven córrer les cames em vaig dirigir fins al lloc on hi havia l'Hugo. Però no va ser ell, en estar a prop de l'ombra em vaig donar compte de qui era i els crits ja estaven preparats a la meva gargamella per sortir ressonant, quan una mà la em cobrir per no deixar-me donar la alarma a els de la casa.
Abans de destapar-me la boca, em digué que sisplau no
cridés que no em faria mal, ben esporuguida vaig fer que sí amb el cap i tot just després em va llevar la mà del damunt. Estava totalment quieta esperant a que aquell monstre em parles. Em va començar a dir que des de la primera vegada que em va veure es va enamorar de mi, m'estimava tant que si no em tenia amb ell preferia la mort, la seva passió era tan forta que em contava que una vida sense jo no tenia sentit. El que em va dir em va deixar trasvalsada durant uns minuts, fins que vaig poder exclamar molt fluixet que el meu amor era per un altre persona i que si tenia que estar amb ell siguent tan monstruós abans jo preferia la mort, una bèstia tan fastigosa no es mereixia estimar a ningú.
Només una llàgrima li va rodar per la cara, va dir que la vertadera persona estava a dedins i no a l'exterior, amb un aire melancòlic va girar-se i es va dirigir cap al penya-segat fins arribar a la seva vorera, en un moment girar la cara em digué lo molt que m'estimava i es va tirar cap avall. El renou del cop contra l'arena de la platja, que hi ha baixant el penya-segat, es va sentir com un rumor llunyà que es va volatilitzar en poc temps.
Quan ja solejava me'n vaig anar fins a la platja, baixant per un camí en males condicions i arriscat, allà vaig cercar el cos de la víctima durant una estona i per fi a darrere una roca vaig observar com hi havia una mà. En veure el cos els plors i els crits de fúria es varen desfermar com una tempesta a dins l'ànima, al terra estava el cos sangrat i sense vida de l'Hugo, el vaig abraçar sense obtenir resposta alguna, doncs aquell cos ja era només una cloveja de lo que havia estat una fruita sana i jove plena de vida.
Vaig entendre el significat d'aquelles paraules del monstre, la bellesa d'una persona mai la trobaràs a defora, sinó al seu cor, on s'amaga tot lo que una persona pot tenir tan de bo com de dolent. La vista a pics ens pot enganyar, per això no ens em de deixar guiar per ella a les decisions importants de la vida, perquè te poden fer perdre el que més estimes en la vida.