Mallorca, capital Berlí

Sóc una de les deu mil persones de l'illa que encara conserva com a llengua materna el català de Mallorca. Perdó. Com que a mi m'han ensenyat a dir-li Mallorca des de petita, no se'm lleva el vici. Avui dia l'illa es diu Majorca, amb accent alemany inclòs.
Finalment els estrangers alemanys acabaren posseint més de la meitat de les propietats de l'illa i, cap als anys vint del segle XXI, Espanya decidí negociar amb Alemanya per vendre-li la nostra estimada terra. Ningú ens demanà als habitants si hi estàvem d'acord. A nosaltres se'ns deixà de banda sense escoltar la nostra opinió, quan érem els únic que teníem dret a decidir sobre el futur. Sobre el nostre futur.
I per què la nostra suposada pàtria ens va vendre com uns esclaus o una mercaderia més? Molt senzill, perquè després de la segona Guerra del Golf, a principis de segle, Espanya entrà dins un cicle gradual de decadència. L'eix format per Estats Units i els seus aliats, entre els que estava el nostre antic país, perderen davant Iraq per una mala gestió de l'atac bèl·lic. Estats Units i Gran Bretanya es recuperaren amb facilitat gràcies als seus grans recursos econòmics, però Espanya, juntament amb Itàlia, tot i ser un país primermundista, invertí més del que es podia permetre i veient que passava el temps i no es recuperava del cop, decidí oferir Mallorca als nòrdics ansiosos de sol.
Imagineu l'arribada dels catalans feudals quan vingueren a repoblar l'illa després d'haver-la reconquerit, segurament ho feren plens d'esperances i eufòria. Havien aconseguit un paradís portuari al mig del Mediterrani, centre del seu món en aquella època. I per una altra banda penseu en els àrabs conquerits que miraven amb por l'arribada dels seus nous senyors. Es demanaven què seria d'ells, quina sort els esperava o tal vegada si l'exili era proper. Tots coneixem el desenllaç de la història. Amb els anys els cristians, amb una empenta pel darrera, feren fora als que, segons ells, eren els "invasors". Doncs aquesta fou exactament la mateixa sensació que sentiren els meus pares quan la notícia es difongué pels mitjans de comunicació. Ells eren els "àrabs" conquerits pels nous "cristians" d'ulls blaus i pell lletosa. Al destí li agrada repetir les tragèdies humanes, perquè una societat experimenti el mateix dolor que produí a la que hi havia anteriorment.
Durant la meva infantesa els pares m'explicaren vàries vegades el conte del que havia passat anys enrera. I dic conte, perquè per a mi era això. Un conte més per fer-me dormir. Però quan vaig prendre consciència del que havia ocorregut, vaig entendre el conte; era la història de la meva gent, la meva cultura, de la sang que corria per les meves artèries intentant dir-me que mai oblidés el que era.
Tal vegada la terra que reclamo com a meva, abans ho fou dels àrabs, dels romans i de moltes cultures perdudes a la memòria de la humanitat, i ara ho és dels nòrdics transformats en mediterranis postissos. Però durant una època ens pertanyé a la meva gent i vull lluitar perquè no formem part del passat mai. Sé que cada dia som menys persones que conservem la nostra cultura i el català, anomenat mallorquí entre nosaltres, ja sigui perquè molta gent va emigrar cap a la península, cap a les altres tres illes o perquè es va fondre dins la cultura importada. Però per poca gent que siguem si hi ha ganes de lluitar, encara hi haurà esperança.
Tant d'optimisme que sento, a vegades, hem fa mal. Dic paraules carregades d'esperances que en realitat són utòpiques. Si miro la realitat de cara puc veure que la solució és molt llunyana. Si tornéssim a la situació anterior, tot tornaria a ser com abans i el castellà es tornaria a imposar com a llengua oficial conjuntament amb el català. Però quina seria la vertadera llengua dominant? I si ens quedem en la situació actual és pitjor. Els neomallorquins tenen el propòsit de fer desaparèixer l'antiga cultura per evitar qualsevol mena de xoc. Serà que dins la seva sang hi ha la set d'extermini, la set un extermini subtil per fer-nos desaparèixer. Però no basat en l'assassinat, sinó en la marginació i l'exclusió forçada dels que no es volen integrar. Per a ells la integració consisteix en el buidament dels cervells, per així poder introduir-hi la informació que més els interessi.
El reducte d'antics mallorquins que encara queda a l'illa està amagat entre muntanyes a la Serra de Tramuntana. Si dic amagat, no és perquè ningú sap on és, sinó perquè està envoltat de muntanyes altes i verdes. Vivim al poble de Valldemossa, l'únic que conserva el seu nom original, tots els altres han estat modificats o canviats.
M'agrada pujar fins al bosc, les tardes d'estiu, per tombar-me a l'ombra dels arbres. Sempre tanco els ulls per escoltar el cant dels grills, un cant que es dissol amb la xafogor estival, convertint l'ambient en un petit infern. Les pinyes obertes, que ja han complit la seva missió de deixar caure la llavor a terra per a una pròxima generació d'arbres, deixen fugir essències de pi que s'escampa per tot arreu amb les onades del vent. Aquesta olor m'agrada, em fa imaginar móns llunyans o móns propers. Móns on voldria trobar-me envoltada de persones com jo i no on estigués exclosa pel que sóc. Un món de llibertat, d'eterna llibertat.
També m'agrada nedar a la mar hivernal. Potser és una mica temerari, però si només ho fas durant quinze minuts cada dia, el cos s'habitua i no es refreda. L'aigua gelada activa els meus sentits, intensificant cada sensació que tinc. L'aire fred em pega a la cara, tallant-me els llavis en fines tires de pell que després m'arranco i fa que em surti líquid vermellós. M'hauria de llevar aquesta costum, però m'agrada veure com les gotes de sang cauen a l'aigua salada i es desfan com si mai haguessin existit, em recorden el que ens pot arribar a passar.
Des dels sis anys la meva padrina m'ha ensenyat a cuinar a l'estil mallorquí, emprant oli d'oliva, ingredient essencial al Mediterrani. Encara recordo com s'hem despertava la gana només de alenar el flaire procedent del forn, quan la meva padrina cuinava robiols i empanades. Mai he tornat a alenar aquella olor, però dins els meus records es manté viva.
Suposàvem que la notícia arribaria prest o d'hora, però no esperàvem que ens cauria al damunt tan aviat. Ahir al migdia, el primer ministre alemany sortí a la televisió per informar que s'havia decidit traslladar tota la gent que vivia a Valldemossa fins a Cabrera, on fa poc s'han construït fileres d'edificis idèntics. Fileres idèntiques d'edificis rosats, pareguts als que es construïren a Palma als anys seixanta del segle XX per als immigrants. Segons ell allà viurem millor, perquè ens trobarem més independents. Una altra excusa, es que volen tancar tota la vall de Valldemossa per fer-hi una presa. A vegades em sembla que ens prenen per estúpids. Des de quan hi ha un riu al nostre poble? L'èxode obligatori ja ha començat. I quina serà la següent passa? Cremar Cabrera sense que tinguem possibilitats de sortir? Enverinar l'aigua de l'aixeta? O exiliar-nos obligatòriament?
No consentiré res d'això. Els meus pares són majors i no volen deixar el lloc que els ha vist néixer, prefereixen complir les ordres dels nou vinguts per poder continuar vivint a qualque racó del que ells anomenen la seva llar. Però m'he adonat, amb el que varen dir ahir a la televisió, que deixà de ser la nostra terra des del mateix dia que ens vàrem sentir com els "altres".
Fugiré d'aquesta terra, de la terra que em va parir i de la terra que ara em vol escopir. Aniré mar endins on no hi ha fronteres, on la meva única pàtria sigui la mar. Viatjaré durant anys damunt d'un vaixell, escoltant el cant de les gavines abans d'arribar als ports. Estic segura que ha cada nou port hi cercaré semblances amb el de la ciutat portuària de l'illa des d'on vaig partí. Viuré dins la soledat que dona l'oblit, un oblit autoimposat perquè les nafres mal curades del meu cor no sagnin amb molta assiduïtat. I tal vegada quan sigui gran tornaré més calmada, més insensibilitzada. Hauré mastegat el triomf dels neomallorquins fins que aquest s'hagi transformat en una pilota, una pilota que m'hauré empassat amb gust amarg. La ràbia haurà deixat pas a l'enyorança perpetua, la que sempre està punxant a l'ànima. Però t'hi arribes a acostumar i vius amb aquest silenci dolorós emmascarat diàriament amb un rostre de passivitat, de passivitat davant la vida.
Aquest serà el meu futur, un futur erm d'esperances i de sentiments. L'exili ho matarà tot. I la darrera acceptació de totes serà dir, quan et demanin, que la capital de Mallorca és Berlí.
***
Els niguls dels somnis es dissipen, donant pas a la claredat del dia. Els raigs cargolats del sol s'obrin pas entre les rengleres de fusta, una fusta antiga, corcada i pintada de verd. Obro els ulls i els primers segons no sé distingir la realitats dels móns onírics, però ben de pressa sóc conscient de que tot ha estat un somni. Un somni carregat d'angúnia i dolor, que en mig de la nit m'ha fet plorar. Encara tinc la marca de les gotes salades regalimades per la meva cara.
Em vesteixo i ràpidament vaig a veure les notícies de la televisió. Tinc ganes d'escoltar com van les últimes novetats de la guerra que vol iniciar Estats Units. L'idea de la guerra m'espanta, em recorda als relats del meu padrí sobre la gent que donà la vida a la Guerra Civil espanyola per a un futur millor. Per sort puc comprovar que tot ha estat una il·lusió on s'han mesclat records de la meva vida i aspectes quotidians de Mallorca.
Tot segueix igual. Aquesta existència cíclica de tardors i primaveres em dona seguretat, perquè sé que no hi haurà canvis. Mai sentiré dir que Mallorca té capital a Berlí. És massa utòpic avui dia, però per al futur no sé que predir.