El sarraï blanc

Un relat de: Taanit

-Mira sa lluna plena! A que està preciosa?- Va dir na Marina, mentre dibuixava cercles a la sorra, desinteressadament, i mirava el cel.
-Tens raó. Aquests dies sa llum és tan potent, què tot queda cobert d'un mantell platejat.- Li respongué en Carles.
-Fiet! Si què t'has posat poètic.
-Potser.- Contestà mirant a na Marina alhora que somreia enigmàticament.
Després d'aquesta curta conversa, la parella es quedà tombada a la platja en silenci. El temps que tardaren en adormir-se depengué de l'interès de cadascun en mirar els estels. Però al matí següent es llevaren ben prest, perquè havien de recórrer un bon tros de camí fins al seu destí incert. Havien dormit a n'Aladern, una petita cala amagada entre el pinar, què es trobava vora Sa Font de sa Cala, una platja de majors proporcions que l'altre.
Feia una mesada, revisant uns llibres de història sobre Mallorca a la biblioteca de la facultat, havien trobat una llegenda antiga i poc coneguda. Aquesta contava la vida d'uns amants sarraïns i un tresor amagat a les muntanyes properes on en Jaume II de Mallorca havia fet construir el castell de Capdepera. Tots els historiadors saben que les llegendes solen tenir un fons real, encara que mai se sap amb certesa on comença la realitat i acaba la imaginació popular, però aquella llegenda fascinà la joventut de na Marina i la feu voler anar a descobrir el tresor dels amants. En Carles, què era més escèptic, no li trobà res d'interessant, però decidí seguir-li el joc per veure on els portava l'aventura.
Cap el tercer dia que portaven pujant muntanyes, l'emoció començava a diluir-se a mesura que el cansament creixia. Al migdia s'aturaren a una clariana del bosc, per recuperar forces. Na Marina es recolzà damunt una paret de roca bastant gran, què hi havia, per beure aigua de la cantimplora. Sense que ella se n'adonés, part de la molsa de la roca es desprengué a causa de la fricció de la motxilla. Quan es fixà, observà que la roca semblava tenir esculpida una mitja lluna. No era més gran que un puny. I dic "semblava", perquè estava molt erosionada i podia ésser en realitat un forat natural de la roca.
Ella, tota dubtosa cridà el seu company:
-Carles, Carles, vine un moment. Tu què diries que és això? Un forat o una mitja lluna?
-I jo què sé!- digué el noi una mica enfadat.- Deixa de veure coses o no n'hi ha. Ala! Tira endavant que ja hem descansat prou.
I els dos seguiren caminant cercant indicis del tresor dels amants.
* * *
Corria l'any 1207 de l'era cristiana a l'illa de Mallorca, encara que aquesta estava habitada des de feia segles pels sarraïns. Era una illa prospera pel comerç marítim i, també, un cau de pirates, què es feien rics sabotejant qualsevol tipus de nau. No importava si era sarraïna, cristiana o jueva, els beneficis eren la prioritat d'aquells homes de mar. Vivien amagats dins coves i amagatalls situats a les muntanyes costaneres. Un bon lloc era la serra propera al que actualment es coneix com Sa Colònia de Sant Pere.
Aquí i en aquesta època començà tot. Era una nit de tardor amb lluna plena, quan es desencadenà una tempesta molt violenta. Els crits del vent esgarrifaven la pell i la pluja formava petits torrents sense un curs definit, que rodolaven pendent avall. Per sort les coves oferien refugi a uns vint pirates àrabs i a les seves famílies, que feia uns anys s'havien establert allà. El vaixell per realitzar les incursions, quan no l'empraven, era amagat a una cala bastant tancada, on ningú el podia veure des d'alta mar. Quan va clarejar al matí, alguns homes i dones baixaren a avaluar els danys produïts a la nau, però mentre ho feien una de les dones sentí un renou estrany que provenia del final de la platja. Hi anà, i darrera unes roques trobà un cofret. En obrir-lo, sorgí un xiscle d'una petita gargamella que hi havia allà dins. Era un nadó de pocs mesos de vida. La dona tota sorpresa se'l quedà mirant una estona. El petit tenia els cabells d'atzabeja, cargolats en petits rínxols. Els seus ulls eren argentats, penetrants i plens de màgia de la lluna plena, però el que més ressaltava era la seva pell lletosa, tan diferent a la dels sarraïns, obscura i olivenca. Al final, l'agafà en braços i el portà davant la presència del cabdill i els altres homes per veure que havia de fer amb el nadó. Ella en el fons se'l volia quedar, ja què dos fills, nascuts del seu ventre, havien mort poc després de néixer i no en tenia cap.
Fou un dilema bastant gran pels homes. Uns es decantaven per matar-lo, d'altres per tornar-lo a tirar a la mar i d'altres per quedar-se'l. Tots opinaven que el nen era el supervivent d'una nau naufragada a conseqüència de la tempesta. Segurament era estrangera, conclusió treta a partir de la roba del nen i el color de la seva pell. Però n'Àlia, què així es deia la dona, després d'exposar els seus desitjos, obtingué el permís per criar-lo com a fill seu, però amb una condició. El nin havia de criar-se dins les lleis sarraïnes i pirates.
N'Àlia, en honor dels ulls del nadó, decidí anomenar-lo Badr, que vol dir lluna plena.
Passaren disset anys i en Badr es transformà en un home fort i de gran valentia. Era un apassionat de la mar. Aquesta l'atreia i es sentia vinculat a ella, potser pel seu passat. Li agradava sabotejar altres vaixells amb els seus camarades pirates, amb els quals navegava des dels catorze anys. A la seva mare no li feia molta gràcia, però ho acceptava, ja que era el que feien tots els homes de la comunitat. Les peces de valor i els aliments, que robaven, eren repartits en porcions iguals. Ell ho donava quasi tot a la mare, exceptuant algunes monedes i joies, que anava estalviant. Volia reunir una petita fortuna i així poder viure tranquil·lament a Medina Mayurqa, en un futur no molt llunyà, amb la seva mare adoptiva.
Des de petit havia estat molt amic de n'Amîr, que vol dir príncep. Aquest era fill del cabdill. Començaren a navegar junts i es sentien contents de tenir-se l'un a l'altre, però la infelicitat caigué damunt ells quan els dos s'encapritxaren de la mateixa noia. Era una al·loteta de la comunitat, que duia de cap a molts joves, però ella demostrava tenir més afecció per en Badr. Això feu oblidar l'amistat a n'Amîr i es proposà destruir el seu company.
Un dia que sortiren a navegar, toparen amb uns jueus comerciants que transportaven civada. Decidiren abordar-los i mataren tots els tripulants. Entre les pertinences del capità trobaren monedes d'or franques i dues polseres de corall. Quan ja tornaven cap a casa i després de fer enfonsar la nau jueva, decidiren repartir el botí, però no trobaven les polseres. Hom sabia, que qui robava moria. El cabdill tot enfadat digué:
-Qui ha estat!? Si no parleu no hi haurà repartició!
Ningú contestà durant uns segons, fins que una veu jove es sentí entre la multitud.
-Pare, ha sigut en Badr. Aquest bastard de pell blanca.- Digué senyalant-lo.
-No és cert...- digué en Badr totalment exaltat.- Com pots dir això de mi Amîr. Saps què mai robaria.
Però ningú l'escoltava i quatre persones se li tiraren damunt per registrar-lo. Al damunt li trobaren les polseres, però ell negà, que les hagués robat. I era veritat, perquè havia estat el seu amic qui li havia preparat la trampa per desfer-se'n d'ell. El condemnaren a mort i a la posta de sol el tiraren a la mar amb una pedra fermada als peus, però just abans aconseguí prendre-li de les mans al cabdill les polseres de corall. I digué:
-Si he de morir, moriré emportant-me el que he robat.
El pare de n'Amîr no tingué temps de reaccionar abans de què en Badr fos llença't a la mar i maleí el dia que van trobar el noi.
Per sort, sempre portava una daga petita ben amagada. Se la tragué, després de guardar-se les dues joies, i començà a tallar la corda. A mesura que s'enfonsava, notava que la pressió a l'oïda augmentava i l'aire se li acabava, però aconseguí rompre les lligadures i pujar a la superfície per alenar vent fresc. Va quedar-se quiet una bona estona, fins que el vaixell s'allunyà bastant, després nedà i nedà. L'onatge li era favorable, el portava amunt i avall cap a la costa, però notava que les forces li fallaven i es desmaià.
"Vent, Vent d'on vens? Perquè sempre vens i te'n vas? Perquè aquell vaixell a l'horitzó s'enfonsa? Vent deixa de torturar aquella embarcació. Fixa't Vent, una dona tira un cofret al mar? I ara, perquè m'acaricies la galta? Oh, Vent del Nord..."
-Que estàs bé? Em sents?
En Badr començà a obrir els ulls. Damunt seu hi havia una noia un poc més jove que ell, que l'estava intentant reanimar. Havia estat somniant amb el vent, però no recordava molta cosa del somni. En aquell instant s'adonà que era de nit i estava tombat a la sorra. Segurament les ones l'havien acabat de dur fins allà després de perdre el coneixement.
-On sóc? Fins on he arribat?- Digué a la noia mentre s'incorporava.
-Quines preses que tens per sabre. Espera't a arribar a ca meva i parlarem de tot el que vulguis. Si no t'has adonat estàs cansat i famolenc.
L'al·lota l'ajudà a caminar fins a una carreta que hi havia aturada a un camí proper. Ell es tombà als taulons i poc després s'adormí amb els sotracs produïts per les irregularitats del camí.
Al migdia següent arribaren a unes muntanyes apartades de poblats i plenes de pins, des d'elles es podia contemplar l'illa de Menorca amb facilitat. La noia despertà en Badr i li digué que havien arribat a ca seva. Vivia a una cova tota sola. Aquesta tenia una entrada reduïda, per la qual t'havies d'acotar si volies passar. Després, arribaves a una cambra circular de grans proporcions. L'al·lota ho tenia tot molt ben ordenat i organitzat. Després de dinar començà l'interrogatori.
-On m'has trobat?- demanà ell.
-Estaves desmaiat a una platja propera a aquelles runes romanes anomenades Pollentia, on ara i viuen sarraïns. Perquè estaves allà?
-I dec haver arribat amb la mar. Els meus companys pirates m'han tirat a la mar injustament per una cosa que no havia robat. Ara no puc tornar-hi. No ser on anar.
- I en dir això es desanimà en veure tot el que havia perdut. Era el primer cop que ho pensava seriosament.
-Escolta, no m'agrada la cara que has posat després de dir això, així què canvia de tema. Per cert, em dic Selima, i tu?
-Jo...- I pensà que havia estat molt afortunat en salvar-se.- Em dic Maymûm, què vol dir afortunat, però diguem May.- En aquell instant decidí que en Badr havia mort per sempre.
-Saps, els teus ulls tenen un color molt peculiar, com el de la lluna quan es plena.
-Quina gràcia, ma mare em deia el mateix.- Digué amb un somriure.
Amb aquesta darrera pregunta es quedaren callats sense sabre que dir. En May aprofità per mirar-se detingudament na Selima. Era de pell bruna i juvenil, devia rondar els quinze anys. Els seus ulls de maragdes ressaltaven en mig de la seva cara ovalada. Tenia els cabells castanys foscos, llargs, caient-li per l'esquena, enredats per la manca d'una pinta. Com que no enretirava la mirada d'ella, la feu envermellir i en May tot d'una apartà els ulls. Ara l'ambient encara estava més enrarit. Per trencar-lo ell digué:
-Selima, ja que m'has salvat et regalaré això.- I tragué les dues polseres coral·lines i li fermà una a cada turmell.
Selima li agraí amb un petó a la galta, que li feu tenir un calfred a tot el cos.
Per la tarda anaren a passejar per la muntanya, des d'on pogueren veure la costa i Menorca. Ella li explicà que per una de les cales de la costa hi havia una font d'on recollia l'aigua i que al matí següent hi anirien. Però, el destí no permeté que aquest moment arribés, perquè quan anaren a dormir, en May esperà que ella s'adormís per poder fugir cap a un nou futur. Al fons del seu cor sempre li estaria agraït, però volia forjar-se un futur a ciutat. Caminà tota la nit fins les muntanyes dels pirates. No volia retrobar-se amb ells, només volia desenterrar el tresor estalviat durant tres anys. El recollí dins un sac i feu camí cap a ciutat. Amb l'esperit digué adéu a la seva mare.
En arribar a Medina Mayurqa, s'instal·là a un dels barris més pobres per no cridar l'atenció i amb els anys aconseguí muntar un negoci pròsper, que el feu més ric. Molta gent l'arribà a conèixer i a respectar, i aconseguí fer-se un lloc entre la gent noble a pesar de la seva joventut.
Cap a l'any 1227, una nit d'estiu en May fou convidat a una celebració d'un altre comerciant ric. Els convidats estaven tombats a grans coixins, mentre fumaven pipa. Les criades portaven i servien el menjar i d'altres ballaven en mig de la sala. Però una d'elles li cridà l'atenció. Encara que duia un vel, tenia als turmells unes polseres de coral. Això feu que la reconegués. Era na Selima. Allà era impossible parlar amb ella, però tingué una idea.
Tornà a ca seva i al dia següent envià a un criat de confiança al comerciant, perquè li demanés quan volia per aquella esclava. Per sort, el comerciant no l'apreciava gaire, ja que feia malament totes les tasques de la casa i la va vendre de bon gust. Aquella tarda, na Selima ja era a casa d'en May. Ell manà que la portessin a la seva cambra. Na Selima en entrar, portava el cap acotat com a mostra de submissió, però en el fons estava estranyada que l'haguessin comprat amb tanta pressa.
-Per què acotes el cap? Més bé hauria de ser jo qui l'acotés en senyal d'agraïment. Na Selima tota estranyada per aquelles paraules, aixecà el cap i es quedà molt sorpresa. En May era qui l'havia trobat. L'abraçà i es posà a plorar.
-Mai vaig entendre per què vares anar-te'n sense dir res. - Deia entre sanglots.- Però vaig decidir oblidar-te. Un any després uns homes em trobaren, em violaren i em vengueren com a esclava. Jo no parava de cridar que era lliure i no em podien vendre. No em feren cas i vaig anar a parar a casa del vell comerciant a qui m'has comprat.
No pogué dir res més i seguí plorant, fins quedar-se adormida. En May la deixà dormir al seu llit. Ell anà a un altre habitació. Tota la nit se la passà pensant en el que devia haver estat la vida de la Selima i el que havia estat la seva. S'adonava, que sentia qualque cosa per ella, però es demanava si ella sentiria el mateix.
Al cap d'un mes, les coses seguien igual entre ells dos. En May l'havia alliberat i eren amics, però mancava la confiança. Hi havia una barrera entre els dos, que no deixava avançar la relació. Al final, una nit, en May decidí anar a l'habitació de na Selima per parlar amb ella del que sentia. Entrà i es segué al llit d'ella. Es quedà sorprès de què estigués desperta i asseguda al llit.
-Per fi t'has decidit a venir. Fa dies que espero la teva visita.- Li acaronà la cara i el besà.
Aquella nit els dos es convertiren en esposos. Fent de dos esperits un de sol, de dos cossos una unió i de dues mirades argentades i maragdines una de sola per escriure un futur.
Visqueren moments molt intensos i feliços durant els següents dos anys i mig, fins i tot tingueren una nina a la qual li posaren Àlia. Els dos es contaren els seus respectius passats. El de na Selima, a part de la seva esclavitud, fou normal. La seva mare era sarraïna i el seu pare era cristià, per això ella tenia els ulls verds i la pell més clara que els altres sarraïns. El seu pare les abandonà quan ella tenia un any, des de llavors la seva mare la crià. Però no tardà molts anys en morir. Així la Selima es quedà sola al món amb dotze anys i decidí anar a viure sola al bosc. En May li contà, també, tot, exceptuant el seu canvi de nom. Per això, a vegades intentaven esbrinar la procedència d'ell.
-Tu tens el perfil d'un grec. Un cop en vaig veure un i t'assembles.- Digué un cop na Selima.
-No és cert.- contestà en May. I els dos es posaren a riure.
Però aquell any, el 1229, els cristians cansats de les incursions sarraïnes als seus vaixells, decidiren conquerir l'illa. A la ciutat arribaren aquests rumors, però en May no en feu cas i decidí anar a resoldre una venta de productes pel seu comerç a l'interior de l'illa. Quan els esposos es digueren adéu, na Selima tingué un mal pressentiment, però no digué res a en May per no preocupar-lo. Una setmana després ell rebé la notícia de què Medina Mayurqa estava assetjada pels cristians. Tornà de presa a ciutat i aconseguí entrar furtivament. Quan veié la seva casa es posà a plorar. Les roques que havien tirat els cristians des de fora la muralla l'havien enfonsat amb la seva dona i la seva filla a dins. Recuperà els cossos i els carregà a un cavall, amb els quals sortí furtivament de la ciutat una nit de lluna nova.
Caminà durant dies fins a la cova on havia conegut la seva dona i allà deixà reposar els cossos eternament, juntament amb uns quants objectes de valor que havia recuperat entre les runes de ca seva i fermà una polsera a na Selima i una altre a n'Àlia. Taponà l'entrada amb moltes roques i deixà una inscripció de recordatori.
Poc després els cristians conqueriren l'illa, però el que va ser d'en May quedà enterrat a dins els laberints del temps i la història.
* * *
Si en Carles i na Marina haguessin llevat de les roques, on s'havia recolzat ella, la molsa que quedava, haurien pogut llegir amb dificultat una inscripció antiga que posava:
" La màgia del meus ulls argentats et farà eterna Selima,
encara que hagis fugit per sempre dels meus braços."

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Taanit

6 Relats

4 Comentaris

4701 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Vaig néixer un 30 de juny tot començat l'estiu, vora la mar. Tal vegada per aquesta raó sempre m'ha agradat gronxar-me en les ones i la seva escuma des de que sóc petita.
M'agrada molt escriure i posar sobre una fulla, encara que ara ja és sobre el teclat d'un ordenador, els meus pensaments i els relats o les històries que surten de la meva ment.