Desfullar la flor

Estava recolzada sota un xiprer, enmig del bosc humit. El bosc pareixia que la volia amagar dels perills. Les fulles dels arbres la protegien, feien d'escut de les mirades furtives de persones que no havien estat convidades a visitar aquell paratge. Petites gotes de rosada cobrien el mantell verd del terra. Aquella nit havia fet fred. Feia poques hores que havia apuntat l'alba, però els rajos del sol ja escalfaven tots els racons d'aquell lloc. Un rierol xapava la vegetació en dues parts, era com una frontera entre el món permès i el món prohibit. De la vorera de l'aigua, la jove havia collit una flor. Una flor fermosa, de diferents tonalitats de violeta i set pètals coronant la tija.
Es quedà una estona observant com la flor es gronxava amb el poc oratge que passava per allà. Moltes vegades s'havia adonat que allà creixia aquella espècie. Perquè des de feia un temps que era habitual veure-la passejar pels caminois del bosc.
Havia decidit desfullar la flor, però ja no tenia encant fer-ho, se sabia de memòria el nombre de pètals. Set són i set seran. Sabia que si començava per "t'estim" acabaria pel mateix i viceversa. Però se li va ocórrer posar totes les seves desgràcies allà inscrites. Les marcaria amb tinta invisible, només amb una tinta que ella podria veure i llegir. Per a cada fulla lila que manllevés a la flor, ella perdria una desgràcia. Una desgràcia que sempre li havia fet companyia, però que li pesava massa per seguir-la duent a dintre seu. I l'última que quedés seria l'única que perviuria per sempre dins el seu cor.
Va començar, va furtar el pètal de l'odi i la ràbia... Odi, ràbia, odi contingut, per què la gent es mata?... Per què el seu pare matà la mare? Mai ningú no ho sabrà. Devia ser que la demència l'havia afectat o que la seva dona l'enganyà amb un altre home. Ningú no li podrà demanar el perquè de tot el dilema. Ell es pegà un tret al cap després de cometre aquell vil assassinat. La mare mai més no li pogué tornar a dir que l'estimava. La seva existència havia acabat i d'ella només quedaven tres brots de vida; els seus tres fills. La jove acaba de vessar la darrera llàgrima per aquest record.
Roba el pètal del sacrifici,... Perduda, tancada, perduda en el sacrifici... Els dos germans petits la reclamaven, però ella no els ajudà. La seva ànima tornà feble davant els fets que l'envoltaven. I decidí abandonar els germans per no sacrificar la seva vida en virtut d'ells. Seguí el camí que s'obria al seu davant, no mirà enrere, encara que dues persones la cridaven pel seu nom. Selima! Selima! No es dignà a girar el cap ni una sola vegada. Havia decidit marcar una línia recta imaginària per la qual aniria sempre. Deixaria de banda tot el que la destorbés i ells ho l'estorbaven. I per aquesta raó els deixà de banda i fugí. La jove no tendra mal de consciència per aquest record, aquest s'acaba d'extingir.
Manlleva el pètal de la soledat... Obscuritat, obscuritat sense fi... Anys d'estar tota sola pel món . No tenia res. Havia perdut el que més estimava i no ho tornaria a recuperar. Volgué ser com la lluna, que recorre el cel cada nit sense que ningú l'aturi. Ella no volgué que ningú l'aturés i per això s'escapà amb el vent. El vent se l'emportà. La fugida no li aportà cap benefici als sentiments. L'ànima li va quedar trencada per sempre, encara que la finalitat d'aquella decisió havia estat guanyar la llibertat. La jove no tornarà a sentir-se sola, ni a tenir aquest sentiment guardat en el record, s'ha cremat en l'oblit.
Pispa el pètal de la infelicitat... Cendra, felicitat convertida en cendra... La soledat li aportà el no sentir res. Era un cos buit que viatjava pel món sense cap destí. Només tenia un objectiu: trobar la felicitat. Però hi ha tan poques coses en la vida que puguin fer aflorar aquest estat de plaer, que trobar-les li costava massa. Cercà entre les pedres, però va ser una equivocació i, també, intentà escorcollar el fons de la mar, però fou tan immens que desistí ràpidament. La jove ha decidit cercar en el lloc adequat on trobar allò que li aporti la felicitat que no tenia en el seu record. La infelicitat acaba d'esborrar-se.Rapinyà el pètal de l'amargor... Fruites, amargor, fruites de verí... Durant una nit , mentre recorria el seu camí, una ombra sorgí de la foscor i l'esflorà sense permís. Li prengué part de la seva essència i se l'emportà com el vent s'emporta les coses. No volia sortir del vel protector que s'havia creat per a si mateixa a rel d'aquell esdeveniment. Es tancà dins ella i no volgué sortir durant molt de temps. Eren com dues aus lluitant dins el seu interior. Una deia que no tornés a sortir a l'exterior mai més i l'altra li deia fluixet a cau d'orella que sortís a saludar al cel i a la terra. La jove escoltà el segon ocell. I ara intentarà cercar l'amant adequat que substitueixi el record que aviat morirà
Rapissà el pètal del suïcidi ...Temptació, temptació escrita en els ulls... No volia la mort, però era l'única via de sortida. Abans que els seus ulls s'apaguessin per sempre, decidí que preferia lluitar. Resignar-se i perdre no era la seva finalitat. Volia un somni. Volia un desig. I els tenia, només calia realitzar-los amb un poc d'esforç. No havia fugit de casa seva i recorregut el llarg camí de la vida per acabar morint a les seves pròpies mans. La jove ara lluita contra el record, que acaba d'emportar-se el vent.
Només queda un pètal, però no el llevarà. Fa massa goig a damunt la flor per llevar-lo. És el pètal de l'amor. Ha decidit tornar a plantar la flor per veure si torna a arrelar i creix. Així aquest sentiment es farà fort dins la seva ànima. Té un somni que faria canviar el seu rumb. Té un desig que segur que es complirà. És trobar l'home que l'enamorarà. Ell no serà perfecte i no s'assemblarà a com ella se l'havia imagina't, però estarà ple de qualitats bones. Qualitats que el faran saber observar els estels del cel amb atenció, saber seguir el recorregut de la lluna durant hores sense esmentar paraula i saber estimar amb el cor i l'esperit. Es ver que ara el cor de la Selima està desocupat, però qualque dia quan giri el cap per veure que té darrere, creuarà els ulls amb algú. Els dos es miraran l'un a l'altre fins al fons de tot, i sabran que s'han trobat. No hi haurà paraules, ja que aquestes no serviran. Només serviran els sentiments. I és que l'amor és com un silenci que uneix les persones per l'eternitat... Eternitat sola, eternitat, acompanyada, eternitat de dos...