L'homicidi de les formigues i la cassola màgica

Camino pel bosc força ràpid, algunes formigues moren víctimes innocents dels meus peus. Tinc ganes de plorar, els arbres se'm confonen i conformen una taca marró, aigualida. La primera llàgrima em cau damunt la mà, és freda, la imatge tèrbola es desfà i davant meu torna el paisatge del bosc. Estem a finals de tardor i alguns arbres ja despullats resisteixen estoicament l'arribada del fred. Les fulles de tons marrons i taronges cruixen sota les meves passes i un vent suau intenta, frustradament, despentinar-me els pocs cabells que em queden després del rampell tallador de l'altre dia. Arribo a una clariana, m'estiro i respiro fons, intento deixar la ment en blanc però m'és impossible, no puc. Tanco els ulls i les llums de colors es conxorxen amb el meu subconscient i fan que només hi pugui veure la teva cara il·luminada, composta per tots els colors de l'arc de la cassola màgica. Apreto fort els ulls i corro fins al final del teu arc, hi trobo la cassola, però a dins no hi ha monedes d'or. Em sento enganyada, quan era petita sempre m'havien dit que hi serien, ara miro a l'interior hi només hi veig un pou, ben fosc i profund, fa una olor rància, una olor que conec molt bé, olor de por. Afino bé els sentits i de fons puc sentir una cançó. La nostra. Sento l'olor de la boira de fum, el cantant a l'escenari només amb la senzillesa de la seva guitarra i ell em diu i jo ho sento que torna la nostàlgia quan no ets al meu costat. I et sento a prop, t'agafo per la cintura, noto la calidesa del teu cos, dels teus pits contra els meus, la música de fons, i el meu cap recolzat sobre el teu coll, m'arriba la teva olor, olor d'incertesa i mirades furtives plenes de desig. Mica en mica obro els ulls i torno a la realitat de finals de tardor, el vent xiula i et vull sentir a prop, vull sentir que ets aquí i que m'acarones cada part del cos, vull donar-te el més íntim de mi, perquè el que sento va més enllà del pur desig i es barreja amb la sensació de vertigen que em provoca saber amb certesa que ets la primera persona a qui puc dir, t'estimo... Ara et toca a tu, i només a tu, saber que ets prou forta per suportar aquest pes, aquesta llosa que es diu amor, un concepte que de mica en mica va prenent dimensió, ara té un sentit i necessito dir-t'ho, necessito dir-te tot això i abraçar-te ben fort, que em diguis que tens por, que tenim por, però que juntes podrem amb tot.