L'home treballador

Tot va començar en aquells primers dies de setembre en el meu nou càrrec a la Universitat. Llavors ja m'adonava que la feina m'absorbia massa temps i vaig demanar consell al meu predecessor sobre la millor manera d'aprofitar el temps i despatxar amb eficàcia tots els assumptes que la burocràcia de l'ofici exigia. Llavors em va parlar del seu ordinador, que ara jo tenia, dels seus secrets i els seus beneficis.

Aquell ordinador en el meu despatx era una petita joia plena de sorpreses. El primer cop que el vaig veure estava apagat i jo m'hi veia reflectit en la pantalla; "Tu m'ajudaràs molt" li vaig dir. En el primer encontre començàvem a identificar-nos i en pocs dies ja el feina anar com qui fa anar la forquilla i el ganivet. Amb ell redactava cartes, avisava d'actes importants, enviava la correspondència, comprava els bitllets per als viatges, rebia les felicitacions. En començar a treballar sempre em quedava uns minuts mirant la meva cara reflectida en la pantalla negre, talment com Narcís emmirallant-se en la font i no podent evitar ofegar-s'hi. Sempre m'havia preguntat on va anar a parar Narcís després d'ofegar-se.

Però el meu predecessor també m'havia advertit que anés en compte; que aquella màquina també amagava grans perills per a la integritat física. Però només li vaig fer cas en una cosa. Em va dir "quan comencis a parlar amb la màquina vine'm a veure i explica'm el que et passa". Així ho vaig fer. Li anava explicant cadascun dels detalls de dependència d'ella; perquè així vaig començar a anomenar el meu ordinador: ella. Jo, com Ulisses i ella la sirena cantant per fer-me embogir. Ella m'absorbia, ella em xuclava el temps, ella em va fer emmalaltir. Jo la volia entendre a ella; perquè sovint em fallava i li deia "Perquè em fas això ara!", "No em fallis, bonica", "No m'hauràs esborrat el document?", "Mira que m'hi jugo molt!", "Funciona, maleïda!". Ens barallàvem. Ella era cruel però no canviava. Potser ja no m'estimava com els primers dies. La seves respostes eren silenci, menyspreu, indiferència. És terrible l'estat de l'home quan és ignorat per la resta de mortals.

L'estava perdent, amics, i jo la volia encara, la volia entendre. Demanava el seu coneixement, les seves virtuts, la seva paciència; volia ser com ella, volia ser ella.

I va arribar el dia. Sí, amics, va arribar el dia del meu final i del meu temps i també del seu final. Ara tot és diferent. El meu predecessor torna a tenir la meva feina. Quan ell arriba al meu despatx es queda mirant la pantalla d'aquella màquina uns minuts, com jo feia; uns minuts on tos dos callem. Jo el veig trist, mirant-me fixament; m'agradaria dir-li que ara sóc feliç. Ell ja sap que estic dins d'ella, que he aconseguit identificar-me plenament amb ella, i que ara treballo més per ell i pel bé dels homes des de dins. Amics, el meu temps com a home s'ha acabat. Una nova era de dignitat ha començat per a la humanitat.