L'exposició: de l'Ebre al 38

Un relat de: carminaburana

I sí, ara soc als passadissos d'una escola d'infermeria, em varen portar en unes capses de fusta ben embolcallada, del viatge no us en puc explicar massa, ja us he dit que anava encapsada... del que si us puc explicar és de quan ja vaig sentir el tornavís que descargolava els cargols que fan que no em mogui en aquest bressol que em transporta... quan sento aquest brogit, sé que estic apunt de veure la llum! si de vegades la posta en escena és ràpida, aquesta vegada va ser laboriosa, de fet us diré que m'agrada que sigui lenta, pausada... altres vegades passo de dormir a estar massa alerta, en un moment, i això fa que em costi més de trobar-me còmode a lloc... de tota manera us diré que no tinc res a veure amb el malestar que va sentir el Carles, jo a ell l'estimo, ha estat el meu creador, ha estat el meu pare i la meva mare alhora, m'ha portat amunt i avall... i quan parla de mi, em fa sentir tan be!
Fils i ferros a mida, llums i espais, persones també que es cuiden que quedi maca... jo els agraeixo, però sé que l'hermosura i el missatge està en mi... en aquelles i aquells que em miren amb mirada nítida i transparent... però d'això en parlaré més endavant.
De sobte es va omplir el passadís i en Carles, com fa sempre, va parlar de mi i del meu origen, de com m'uneix amb el seu pensar responsable de cercar un millor mon pel seu fill i pels fills i filles de les gents de be... de quina manera les guerres s'obliden i això fa que es repeteixin, quina naturalesa té l'home que no aprèn dels seus errors?
Després va parlar la Roser, a ella no la coneixia, però resulta que també va parlar de mi i de més... va parlar de les infermeres i la seva acció a les guerres, a la que ha donat també sentit a mi mateixa... va parlar d'una cova hospital, i no en sentit figurat! Prop de les terres que jo mateixa significo hi va haver una cova hospital que va aplegar uns 100 llits i va cuidar i guarir a ferits de guerra... hi varen treballar infermeres del lloc i infermeres de fora... i han estat aquestes darreres les que han mantingut la memòria... la voràgine del feixisme ho va silenciar a casa nostra...
Després l'Helena, amb ella ja ens havíem saludat... ens va parlar de la maternitat d'Elna... un globus de felicitat enmig del terror de l'exili...
Totes dues ens varen explicar anècdotes del moment, i jo em pregunto i em qüestiono: fins quan haurem d'explicar situacions de crueltat i de dolor? Situacions de patiment i menys mal! Algunes de solidaritat!
També us vull explicar de quina manera em mirava i em mira la gent... sabeu que com en tot hi ha expressions variades... hi ha qui em mirava amb ulls plorosos, mentre s'imaginava el moment històric al que faig referència, jo els sabia interpretar el seu pensament i els enviava energia. Hi havia qui em mirava i no em veia... eren massa cecs per poder-me entendre... hi havia qui em mirava i cercava... a aquestes també m'agradava enviar-los missatges, tenien la ment oberta...
De fet cada vegada que surto de la meva capsa de fusta n'aprenc una de nova; la generositat i la solidaritat ja la coneixia, m'agrada i m'hi recreo. La que de fet no he après però m'ha entristit veure, tot i que en poques mirades, han estat algunes expressions que em recordaven les que em varen fer famosa, al meu pesar, m'agradaria ser admirada pels meus espais i per la meva vegetació i no pel mal que s'hi va fer i s'hi va viure a la guerra civil.
L'exposició: de l'Ebre al 38.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: