L'examen

L'examen


L'examen anava molt bé: silenci, cares atavalades, mirades contínues al rellotge de classe, nens mossegant-se les ungles, altres gratant-se els cabells... Una mà es va aixecar enmig del neviosisme general. Era el delegat de classe, un nen assenyat i ben pentitat. "Señor Giralt, ¿puede venir un momento?". Sí, tot estava sota control. Mentre m'acostava al nen, de reüll observava atentament els petits moviments sospitosos d'intent de còpia. El delegat s'equivocava greument en la resolució d'una pregunta. "Has planteado mal el problema. Mira, ¿ves esta fórmula?... pues no es correcta. Prueba con otra. Yo no te puedo decir más."

Una mena de sofocament em va pujar el cap. La temperatura de l'aula era excessiva i a l'exterior el temps era molt agradable, primaveral tot i estar a principis de novembre. Vaig dirigir-me cap a la primera finestra de l'aula per obrir-la de bat a bat. L'aire fresc d'aquell matí de tardor em va desvetllar d'un estrany sopor que m'estava endormiscant. Vaig respirar produndament, amb els ulls tancats, una, dues i tres vegades. Després em vaig girar de cara als alumnes.

Quina sorpresa tan gran va ser veure la classe buida: cap alumne, cap motxilla, cap bossa d'esport, cap jaqueta. Com era possible? Potser havien fugit tots davant la dificultat de la prova? Havien aprofitat aquells segons que em vaig prendre per descansar? Però enmig d'un examen d'avaluació? Tot eren preguntes i no tenia cap resposta. Em vaig fregar els ulls, desconcertat, amb el cor neguitós.

Vaig sortir de l'aula. Als passadissos no hi havia ningú. La classe del costat era buida! Corrent desesperadament vaig anar cap als despatxos dels professors. Buits! No hi havia ningú a la màquina de cafè! La meva última esperança era explicar-ho tot al director. Ell m'ho explicaria tot. Però a direcció... no hi havia ningú!

Amb un gran defalliment d'esprit em vaig asseure a la cadira del director. Era molt còmoda. Amb els colzes sobre la taula i el cap entre les mans, els pensaments passaven molt ràpid. "Tants anys fent de mestre per acabar amb aquest acte general de cobardia. Tots fugen; els nens no accepten l'exigència dels meus exàmens, els professors defugen la meva companyia, el director no gosa parlar amb mi, no fos cas que m'hagués de donar la raó en alguna de les meves reivindicacions. Tants anys servint tothom per veure aquests resultats".

I així vaig seguir meditant amb els meus pensaments durant hores. Van passar els dies i jo allà, a direcció, només em veia trasbalsat per la senyora de la neteja que, com cada dia, entrava a primera hora del matí per netejar els despatxos. "Buenos días, señor Giralt, ¿puede levantar los pies que paso la fregona?". Encara vaig tenir l'esma de desitjar-li unes bones festes a ella i la seva família. Però després vaig continuar així, ensopit, pensant en el desagraïment general de tot el món.

Un sol brillant de tardor entrava per la finestra de direcció. Un rumor em va desvetllar. Una veu infantil que venia del pati cridava: "Baixi, senyor Giralt, l'esperem!"

La veu m'era familiar. Era la veu d'un nen que havia passat per les meves classes feia molts anys; però ara no recordava el seu nom. Corrents, vaig baixar les escales que anaven de direcció al pati. El cor em bategava molt fort. Tot havia de tenir una explicació. Vaig obrir la porta que donava al pati.

Desenes, centenars, milers d'alumnes eren allà, al pati, uniformats, ben pentitats, contents i en silenci, quan de sobte, tots a una van esclatar cridant: Felicitats senyor Giralt!