L'estel

Un relat de: NiNeL

Un estel al vent. Amb uns niguls blancs, encoixinats, i el cel blau de fons. A baix, a nivell de terra, cinquanta metres de corda enllà, un nin assegura amb força l'altre cap de fil. Se'l veu content, satisfet de poder controlar el que ell considera un tros de plàstic vermell. Des de la meva finestra puc veure l'estel, vermell a la llum del Sol, amb una cua de colors que deu fer tres o quatre metres, no més. La corda és invisible als meus ulls, des d'aquesta distància. El nin tampoc el veig, unes cases me'n tapen la visió. Uns ocells passen a prop de la cua, però no hi fan gaire cas. Pensen que no és viu. L'estel, emperò, no pot deixar de pensar quant li agradaria tenir ulls, un ja li bastaria, per poder veure des d'aquella altura privilegiada tot el que s'esdevé a terra. Per poder contemplar aquell nin estúpid que pensa que el controla, per veure la casa on el tenen normalment amagat, en un racó fosc i polsós, per sebre que està sobrevolant pastures i conreus, camins de carro, la ciutat... Però és cec, i no pot fer més que imaginar. La corda i el vent el volen fer moure, però ell se resisteix així com pot, tot i que no li és fàcil. Per sort per a ell, només hi ha una corda i no dues; altrament, el nin el controlaria a voler, fent-lo anar a esquerra i dreta, amunt i avall. Però només en té una, i així és l'estel qui controla el nin. El pobre humà no pot fer més que estar-se quiet, mirant el cel amb el coll doblegat, i estirar la cordeta de tant en tant. Ell controla l'infant, i no l'infant a ell. Tanmateix, el vent els controla als dos, car una pausa en la velocitat faria caure el plàstic i enrabiar el nin. Jo el veig, l'estel, de la meva finestra estant, i juraria que se'n vol desfer, d'aquell esclavatge, d'aquella corda que no el deixa fugir. No vol que se'l quedin mirant, no li agrada ser la gràcia d'aquell nin insolent, ni tan sols dels dos ocellets que fa uns segons volen a prop d'ell rient-se'n. Per altra banda, ell sap que sense la corda que el ferma no té cap moviment, però preferiria estar penjat d'una paret a haver de dependre d'una corda. El sentiment és contradictori, car a la paret dependria d'un ganxo, però tant li fa. Potser simplement el que ell voldria és volar lliurement, a mercè del vent, i visitar altres indrets, veure com són els estels a l'altra banda de la mar, a l'altra banda del cel, embullar-se amb altres cues de colors i fer-li l'amor a l'aire tot el dia, no només quan el seu amo i senyor desitjàs. Jo imagín totes aquestes coses veient-lo al cel, però no sé si realment deu estar pensant tot això que pens per ell, ni tan sols sé si pensa. Només sé el que veig, i veig un estel de plàstic vermell amb una cua de colors que sura a l'aire. Però, espera! S'està acostant a mi! Un cop de vent pareix que el duu cap aquí. O potser és ell mateix que m'ha vist entendre la seva solitud i me demana ajuda. Se va acostant. Ara veig el nin, que ha hagut de canviar de posició per intentar controlar qui ara és l'enemic a abatre. Comença a estirar la corda, no se preocupa d'anar-la embullant, ell només vol recuperar el seu estel de jugueta. Però per molt que agafi corda, l'estel no deixa de venir cap a mi. Ja quasi el tenc a tocar de la mà, només uns metres fins a sentir-lo a prop, fins a sentir-lo cridar. Vine a mi, estel amic, jo t'alliberaré! El plàstic s'arruga i s'estira per l'acumulació de forces, a favor i en contra de la llibertat. A punt de caure per la finestra, aconseguesc agafar l'estel per una punta i, destrament, tall la corda que el manté posseït. Ara és meu, però només serà per uns instants. Ho he aconseguit, ara el faré lliure. Agafant-lo pels costats, amb compte per no fer-lo malbé, el tir al buit, deixant-lo anar segons els seus desitjos. Vola amunt i amunt, i se fa enfora de mi ben aviat. Somric content, l'estel també pareix que me somriu, de qualque manera. Ha obert els ulls al món, i contempla plorós el paisatge que li havia estat negat tant de temps. El nin, que ha deixat d'agafar corda, me mira i, quan gir la vista cap a ell, me llença l'embull que té a la mà cap a jo, però no m'arriba. Frustrat per haver perdut la batalla, m'ensenya el dit d'enmig de la seva mà dreta i desapareix dins ca seva. L'estel ja és lluny, i jo entr a casa. D'esquena a la finestra, imagín el plàstic volant amunt, contemplant el meravellós paisatge que se li ofereix als peus, amb la cua lligada amorosament a la d'altres com ell.
Lliure.

Comentaris

  • Hola![Ofensiu]
    xesco | 08-06-2005

    Quina sorpresa trobar-te per aquests móns. M'han agradat molt els teus relats. M'agrada especialment aquest i sobretot la reflecció que fas sobre qui porta el control en el trio nin-estel-vent. Ets molt bon escriptor de sensacions i sentiments (això que tant em costa a mi).
    Salut, i fins a la pròxima (lectura)!

  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    Carme Cabús | 14-05-2005

    El trobo un relat amb un gran domini de la llengua, ben estructurat, amb un tema de fons que saps fer bo, amb sentiment, ple de frescor. Les imatges cauen com la'igua d'una cascada.
    Molt b-e, Ninel, segueix escrivint, eh?

  • Somric...[Ofensiu]
    Rialla Morena | 09-04-2005 | Valoració: 10

    Una dolçor infinita m'embolica cada vegada que acab de llegir aquest escrit teu... i somric, horitzontalment i infinita, sabent-me estel que algú va alliberar un dia... o potser vaig ser jo mateixa qui va alliberar la meva pròpia llibertat per no tornar a fermar-la mai més, ni amb una cua de colors, per molts que en tengui...
    I somric, infinitament i horitzontal, recordant aquest vol amb l'aire, aquest fer l'amor amb l'aire constant, que és com una carícia as braç esquerre, o a sa galta dreta... si véns.

    Tu m'entens.

  • Somric...[Ofensiu]
    Rialla Morena | 09-04-2005 | Valoració: 10

    Una dolçor infinita m'embolica cada vegada que acab de llegir aquest escrit teu... i somric, horitzontalment i infinita, sabent-me estel que algú va alliberar un dia... o potser vaig ser jo mateixa qui va alliberar la meva pròpia llibertat per no tornar a fermar-la mai més, ni amb una cua de colors, per molts que en tengui...
    I somric, infinitament i horitzontal, recordant aquest vol amb l'aire, aquest fer l'amor amb l'aire constant, que és com una carícia as braç esquerre, o a sa galta dreta... si véns.

    Tu m'entens.

l´Autor

Foto de perfil de NiNeL

NiNeL

72 Relats

190 Comentaris

96223 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Si voleu contactar amb jo, escriviu-me a
tocatdelala (arrova) gmail.com

Vos recoman els relats de salroig.