l'estel

Feia un dia esplèndid per volars estels a la platja amb el vent de llevant. Dit i fet, vaig trucar un bon amic, en Pere, entusiasta del les passejades prop del mar, i tots dos vam anar cap a la costa per gaudir d'aquell refrescant matí d'octubre. Sempre he pensat que jornades com aquestes són les que val la pena recordar. I aquella, de segur que el meu amic la recordaria tota la vida.

Tots dos vàrem muntar els nostres estels: el meu feia quatre metres d'amplada, i l'havia batejat amb el nom de "tauró blanc" per dues raons. Perquè el seu disseny recordava aquella bèstia marina i a més per la seva grandària, gens menyspreable.

El seu era més modest. Amb prou feines feia un parell de metres. A ell li agradava anomenar-lo "blauet", perquè era menut i blau.

En pocs minuts ja teníem tots dos els nostres estels voleiant amb força damunt del mar. Durant una llarga estona vàrem disputar una lluita aèria sense precedents: el "blauet" estomacava de valent el "tauró" que es defensava com podia.

L'agilitat del petit podia més que l'enormitat del meu. Ja n'estava fins els nassos de ser apallissat quan vaig decidir retirar-me per pensar un pla alternatiu de contratac. Ell corria darrera meu però jo encara més, de manera que em vaig desempallegar de la seva indignant pressió durant uns minuts; vaig resistir fins que el cansament em va fer caure damunt la sorra cridant: prou, prou, fas trampa, fas trampa!
Amb la caiguda havia deixat anar el meu estel. Em vaig donar la volta per veure'l pujar i quina va ser la meva sorpresa?
El meu amic, en Pere, volava amb el "blauet"! La força del vent els havia enlairat tots dos. El sentia cridar de molt lluny: "no t'amoinis", deia, "vaig a recuperar el teu estel".
Mai més l'he tornat a veure el meu estel, ni el "blauet", ni el meu amic. Però algun dia, quan retrobi el meu amic, en alguna platja perduda en la immensitat de la terra, li hauré de dir que ell va guanyar aquella batalla aèria. Llavors, sincerament, li diré...

Has guanyat! Felicitats!