L'esquadró de les cent gomes, una dona i tres nens (Agraeixin la PostData) - Aquí s'hi poden ficar títols més llargs? ...Doncs sí. -

Les set nenes de l'esquadró de la plana de Vic es van llevar que encara no calia d'aixecar les persianes. Era l'any 3005 i la bombeta encara no s'havia fos. Van obrir el bagul de les armes i en van treure una per a cadascuna: un pa de pessic, una cullera de té, uns cascs, un bolígraf, un peix de cel·lofana, un punt de llibre i una grapa usada. Llavors, i un cop es van haver rentat les dens ben acuradament, estaven preparades per enllestir la feina.
Quan van fer cap a la cuina, la Doris encara llegia tot el que havien retallat de l'Estatut de Miravet, aproximadament unes cent setanta-set pàgines d'orgull català. A la Doris li agradava recordar l'any que va nàixer la seva primera filla, quan ella encara tenia només 18 anys. En llegia revistes, diaris, llibres publicats aquell any, de vegades, si s'avorria, llegia també la LOE, però mai la va arribar a acabar. Les nenes van seure a la taula de paper nova, la moda de la setmana, i van esperar que els hi portessin l'esmorzar, peix a la llauna amb sofregit de micròcit (Tothom sap que un micròcit és un eritròcit de diàmetre anormalment petit). La Doris va apujar les persianes i la foscor del sol va entrar ràpidament a l'estança. Era del tot impossible menjar amb aquella claror que no permetia veure que era la forquilla i que era el microones. Llavors van obrir la nevera i en va sortir l'esquirol per recitar el poema de cada matí:

La lluna és vermella,
Fa sol a la plana,
I el nen s'endu el mosquit,
Amagat a la garrofa.

Les set nenes se'l sabien de memòria, tot i la seva curta edat (tres anys, nou mesos, set dies, dues hores, quinze minuts i divuit, dinou, vint, vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres... segons, la més petita, i dos anys, deu mesos, sis dies, tres hores, catorze minuts i divuit, dinou, vint, vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres... segons, la més gran. Sí, efectivament les dues germanes havien nascut sota l'udol del llop.) L'esquirol l'havia comprat la vuitena germana al mercat de Bonavista pocs mesos abans de ficar-se a reposar a la cuixa dreta de la mamà.
- Has llegit el blog? - Va exclamar de sobte la rellotge de paret.
Com era d'esperar ningú no va fer cas d'una antisocial que els feia viure cinc minuts en el futur, tenien massa poca gana. La Dani va continuar parlant però ja ni tan sols l'escoltaven.


*L'escriptor disculpa que no es pugui continuar el relat a causa de la manca d'imaginació causada per mirar la televisió massa hores.





PD: No us mateu a palles.  <- (Això és una "smiling icone"... Parida!)