Lesionada directament al cor…

Hem arribat amb les mans plenes d'amor que hem compartit, amb la mirada carregada de records que sabem que el temps no borra, amb les cames tremoloses per por de no saber viure lluny... (Fa molt temps)

Ahir a la nit vaig voler mirar enrere i em vaig espantar tant que no he dormit. No només ets un record, sempre ets amb mi, vagi on vagi sempre hi ha alguna cosa que em recorda a tu, tampoc em passat un llarg temps però el suficient perquè siguis algú especial. I ara que ja no dius que ets aquí, ni em parles llargues estones, t'enyor. Crec que es pot solucionar però no ho sé, no sé on m'he de col·locar, me sap greu, haver-me de fer mal amb aquests moments d'inquietud que provoca el teu silenci que a hores d'ara se'm fa etern, el moment de tornar a sentir la teva veu pareix no voler arribar.

Jo impacient, trista esper un mínim senyal que m'indiqui que cada moment que passa penses en mi, però res, ni un senyal, ni rastre. També podria esperar que venguessis fins aquí només per abraçar-me però has d'entendre que cada segon mor una mica d'esperança a dintre meu, jo no te dic res i ara que intent escriure perquè, no ho sé. Però l'espera se'm fa eterna i res de tu, silencis que pareix que tendran llarga vida, buits que ja no vendràs a omplir. Comences a caminar sol, mentre que jo esper somnis que probablement no arribaran.

M'està fugint de les mans, crec que aquest cop la que s'haurà d'enviar l'orgull seré jo, un cop he pres aquesta decisió començ a caminar cap a tu a poc a poc, en silenci, en passes curtes (i un poc insegures), de puntetes perquè no t'anadonis de que ho estic fent, perquè... pot ser partiràs corrents...
Tenc por de no saber oblidar, aguant llàgrimes perquè ningú sàpiga que t'enyor...

Sona el telèfon però com sempre no ets tu...



peusdevent...
22-06-05
3-07-05