L'esfrepresó: Entrada 2

Un relat de: Raül Gay Pau
L'ESFEPRESÓ

ENTRADA 2: A LA VORA DE MORT.

La febre m'està pujant. No se si m'he pres l'antibiòtic a temps o sí m'he injectat be l'antitetànica. Realment ni se si he he fet alguna bé. Em trobe a una xicoteta infermeria que m'he trobat. És una simple caseta d'uns 25 metres quadrats. Estic xitat al terra utilitzant les meues últimes forces escrivint aquesta entrada. Se que hauria d'estar reposant, però no vuic pedrer l'oportunitat de deixar constància del que veig i senc. Reprendre la història on la vaig deixar en aquella caseta del guarda que em pareix que hagués passat anys i sols han passat apenes 24 hores.

Vaig passar el resta del dia descansat en aquell habitacle. Vaig veure passar a diverses persones corrents, però cap hi entrà on jo estava. Vaig menjar alguna cosa sense atrevir-me a engegar el foc, no fos cas que el fum o l'olor atragués a algun indesitjable. Vaig passar hores i hores intentant assimilar el que havia passat. Com havia canviat la meua vida en poques hores i ara vivia una vertadera supervivència, clar que açò és la punta del iceberg, alguna cosa em diu que açò anirà a pitjor. Després de menjar i reflexionar finalment em vaig adormir per pur esgotament. No vaig dormir bé, dormia com es sol dir amb un ull obert.

La llum d'un nou dia podria parèixer que duguera esperança, a mi em pareixia més bé que em duia una dia més lluita per no acabar mort. Tenia que decidir que fer, quedar-me allí o mourem. Aquell pareixia un lloc segur i còmode, hi havia menjar… Un grup de veus bastant nombrós que s'acostava cap el meu «refugi» em va fer canviar d'opinió. Amb tot el sigil·li que vaig poder vaig anar allunyar-me d'aquell lloc dirigint-me cap al bosc. Estava apunt d'amagar-me entre els arbres quan vaig colpejar una cassola i vaig començar a trepitjar fulles i branques seques. En aquell havien moment el grup havia aparegut a la vist i en sentir el soroll em localitzaren. Vaig escoltar com deien « allí hi ha un a per ell».

Vaig arrancar a córrer. Les rames em colpejaven la cara i em feien talls. Al meu darrere escoltava com cada vegada estaven més prop. No estaven en mal form física els meus perseguidors i si sumaves que probablement ells coneixen el terreny era qüestió de minuts que m'agafaren. Vaig veure un arbre bastant alt i amb mol de fullatge. Sense pensar-meu molt vaig saltar a una de les rames baixes i començar a pujar. Al poc de temps unes 5 persones passaren corrents per davall del arbre on m'havia amagat. No se n'adonaren la meua presencia. El soroll que feien va anar allunyant-se més i més. Així i tot vaig estar una hora a l'arbre.

En baixar em vaig posar a caminar, vaig trobar d'aigua cristal·lina i vaig beure aigua. Tenia sed. Després de beure vaig seguir caminant. No hi trobava molt diferencia al paisatge. Estava pensat això quan de cop i volta es posà a nevar. Això era molt estrany. La temperatura començà a baixar. I i feia poc tenia calor ara estava a punt d'agafar un refredat. Al cap de 15 minuts deixar de nevar i començà a fer calor. Uns 27 graus. La poca neu es fongué. El clima estava boig. Eixos extrems sols podien significar que el controlador del clima estava trencat o que el controlava algú. Com fos algun psicòpata...

Després d'aquella nevada la temperatura es mantingué alta. El meu cos estava mullat de suar. Els mosquits i les rantelles començaren a aparèixer. No sabia com havien sobreviscut a la nevada. Supose que per que havia sigut poc temps, no ho se, no soc biòleg. El que se és que començaren a molestar-me. I entre picades, insectes molests el bosc s'obri a una clarina.




Al principi no tenia clar el que estava veient. Em pareixia una parella que mantenia una relació sexual, estaven molt a prop meu. Anava anar-men quan vaig vore que hi havia molt sang. El xic estava cara cap amunt, però el cap el tenia torçat mirant-me amb uns ulls buits. El seu coll tenia un tall profund, es veia fins l'os de les vertebres del coll. El seu pene tenia un tall per on havien clavat un pal per a que es mantingues erecte ( ja que estava mort i de forma natural no podia posar-se). Al seu damunt penetrant-se amb el pene del cadàver hi havia una xica que m'estava mirant. Era l'aranya negra. Una assassina en serie necrofílica. Matava hòmens i feia en el pene l'operació dita abans. Pareixia que es divertia al ser observada. Era una xica molt flaca, es consideraria anorèxia. Els seus braços i cames eren pràcticament ossos. Pareixien les seues extremitats potes d'aranya.

Em vaig tornar a posar a córrer. En aquella precipitada carrera no vaig veure on posava els peus. Vaig caure rodolant per una pendent, acabant al fons d'una mena de barranc. I amb dolor al costat. M'havia travessat el costat amb un ferro oxidat. Em travessava del davant al darrere. Vaig perdre la consciencia. M'he despertat i com he pogut he avançat. La ferida la tenia mig coagulada. A uns 300 metres una caseta. Així ha sigut com he trobat aquesta infermeria. Amb molt de dolor i una parell de pèrdua de consciencia m'he arrancat el ferro del meu interior. Després com he pogut he netejat la ferida. Actualment la tecnologia mèdica està avançada. Hi han aparell que et poden fer punts automàticament. Això vaig gastar. També xeringués automàtiques. Com pistoles. Les vas passant per la zona on vols punxar-te i quan l'aparell detecta el lloc ideal per a injectar es dispara. I allí va el medicament al teu interior. També m'he pres antibiòtics i tal- Probablement feia uns 20 o 30 anys haguera mort per que havia tardat massa temps en curar-me i extraurem el ferro. Però actualment és diferent. Això sí; com he dit al principi la febre comença a punxar-me. De moment vaig a deixar l'entrada ací. Vaig a vore si dorc.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer