les Picades d'Escorpí

Aquella nit... quina nit! Mare meva, plovia com no havia plogut en anys. Aquella era un pluja molt diferent de les escopinades tristes que el cel alliberava rànciament, als últims-darrers temps, al menys. I, palplantat, només podia mirar fins al pit a aquell home calçat en gabardina que em parlava amb veu greu; a causa de la pluja vaig renunciar a aixecar el cap més amunt dels meus ulls, de manera que no vaig ser capaç de veure-li la cara en cap moment.

El moment fou molt... inusual, diria jo. Irreal, dirien alguns. Però el cert és que estava vivint la mateixa sensació que es té quan somnies (almenys jo la tinc). No pots adonar-te al cent per cent del que t'envolta, no perceps la realitat tot i que la intentes percebre; la cara de l'home, per exemple: em moria de ganes de saber quina cara tenia, mes no podia llevar el cap. Al voltant, pel carrer passava gent però la pluja feia que no pogués caure-hi en cap moment, sobre què és el que feien, qui passava per allà i em podia ajudar i qui no. I mentre intentava per tots els mitjans trencar aquella bombolla que havia fet l'home de veu greu calçat en gabardina, seguia la seva conversa com si la tingués emmagatzemada a dins del cap. Com si tot em sonés com una pel·lícula que has vist fa molt de temps, de la qual te'n saps l'argument però que, malauradament, no pots reproduir-ne fidelment el guió. Així em sentia. L'home em parlava d'una dona, una senyora gran, qui havia rebut feia tres dies una picada d'Escorpó. Li vaig dir que seria escorpí, no escorpó, però em va dir que era tan i tan immensament ferotge que el nom no li havia escaigut.

Vaig decidir que me'n anava a casa i, en fer-ho, me'n vaig adonar que era al portal de la casa de la senyora, i que l'home calçat en gabardina m'obria la porta tot descalçant-se-la davant meu.

Tot i l'abscència de pluja fiu incapaç d'atançar la cara d'aquell desconegut cap als meus ulls. El cert és que la seva veu no m'era familiar, i això que jo tinc molta memòria per les veus de la gent, de manera que no hi vaig pensar més i vaig decidir que realment no el coneixia i que, probablement, m'havia començat a parlar (doncs ara ja no recordava gens com havia començat allò) perquè necesstiava el meu ajut.

Vaig entrar, xop del carrer, i l'home que ja s'havia tret la gabardina em va semblar esmirriat, prim i molt alt. Tenia la pell fosca, i a les mans li sortien de la camisa a quadres un brot de pels negres que s'entortolligaven els uns amb els altres, però que acabaven centímetres enllà del puny de la màniga. Caminava amb l'esquena corbada a causa de que el sostre, perquè ell era molt alt, se li havia fet petit, i anava pel pis patosament, pas a pas, aferrant-se ara a la paret, ara al sostre per igual. Em convidà a prendre un cafè i, com que no m'agrada el vaig rebutjar. De manera que m'oferí una tassa de llet calenta amb mel, a la qual cosa accedí, i la sensació dolça i calenta reconfortant per igual féu en mi una sensació de tranquilitat com no havia sentit en tot el dia.