les meves àvies...

Sí, estimada Teresa és així, com ho cantes en el teu poema, directe i planer, però cert.
Essent padrina, a Lleida ho diem gairebé tothom així, em sento més dona que mai i més mare que mai, és una meravella gaudir del fruit del teu fruit, és clar que com ho dius ben bé en el to de la repetició, ésser padrina també pot ser (i ho és!) esgotador, m'encanta quan arriben a casa i també quan marxen!! La meva condició de padrina ara m'absorbeix força, però sovint em pregunto…
Què faria jo sense ells??? Em fa tan feliç estar bé per tenir-los!
Ells es faran grans, jo més encara, llavors les visites seran més serenes i espero poder tenir el cap bé per saber-los escoltar.
Ara tinc sort, també us tinc a vosaltres amics relataires que m'ajudeu a trobar-me en mi mateixa i perquè no dir-ho, a desconnectar!!

Una gran abraçada estiuenca, fresca i lleugera, desitjo de tot cor que algun dia pugui ser real!
Núria

em cosiro ua àvia atípica com tu. El meu primer nét va néixer quan el meu fill petit tenia dos anys.Tinc 4 fills, 7 néts un imig besnét. mai he conegut els meus avis!

ben merescut a totes les àvies que, tan sols amb la paga de l'amor, (el més important de tot) ja en tenien prou.
Avui, de moment, no tinc temps per a més comentari.
Una abraçada, Teresa.

Un fresc poema de protesta que, al mateix temps, pot servir d’homenatge a una generació de dones que han protagonitzaren activament la història d’una forma transparent.

Núria