Les llàgrimes de la gàrgola

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

i certament he visionat sense cap esforç , com queien damunt les llambordes , però , també tota la resta que descrius , i aixó m' agrada .
Endavant!

M'amoïna molt el teu silenci. esgotament? O n'estàs preparant una altra?
Encara que no l'he comprat, he fullejat el teu llibre darrer. Estic francament emocionat perquè hi he vist descrites moltes de les "neures" que ens assetgen. Aquest que has penjat aquí, no sent un dels millors, m'ha semblat sensacional. A més, quan m'he entretingut a mirar-ne la mètrica, hi he descobert novetats respecte al que fins ara has escrit.
No t'ho quedis tot per tu. Segueix delectant-nos amb la teva poesia, perquè tinc la certesa que força gent t'està trobant a faltar.

L'enhorabona per la bona notícia de la publicació del teu tercer llibre de poemes. Supose que serà el mateix que publicares a JoEscric en versió digital "La mirada de la gàrgola", que vaig llegir al seu dia amb fruïcció.
Recorde aquest poema perfecte en la forma, amb versos llargs i aquell pòsit clàssic dels teus poemes de catorze.
Molta sort amb el llibre!
Una forta abraçada!
... I molta salut!
FRANCESC

PS Llàstima que no vingueres a Premià...

Si aquest poema no ens digués res, si el seu contingut fos negligible, encara que només per la forma ja constituiria tota una lliçó en què ens hauríem d'emmirallar. Amb el regust dels clàssics, amb la solemnitat d'uns versos d'estructura admirablement perfecta, el poema, a més, ens recrea tota l'angoixa, tota la soledat i tot el neguit del plor de les gàrgoles, tot el misteri d'aquesta nit de pluja que fins i tot provoca la por de les llambordes. Espai, clima, situació en què les fredes ànimes experimenten en tota la intensitat la sensació de l'abandó.
Poema, per tant, colpidor.
I enhorabona pel tercer llibre. Jo aquests dies, també presento "El vent de les paraules", un poemari bona part del qual ha vist la llum en aquesta pàgina.
Una abraçada.

per aquest ercer llibre. Amb poemes com aquest que presentes aquí no pot ser de cap manera negligible...
Un cop més, dotes d'animació -encaraque sigui amb un matís desesperançat- el paisatge inanimat de les pedres urbanes. Les llàgrimes, l'angoixa, el dolor, s'evoquen en aquesta grisosr freda de la pedra, i desemboquen en els espais on"ressonen (...) crits estèrils, travessant els focs de l'ànsia."
Una abraçada,
franz