Les fades

Li devia un conte al meu amic Sergi.


Havien estat sopant al jardí. La nit era fresca, la lluna els vigilava des del cel, el temps semblava haver-se aturat. Havien coincidit uns quants amics al voltant d'una taula que n'havia vistos uns quants, de sopars com aquell. A la Sofia li agradava veure com passaven els anys i les novetats que portaven. Una d'elles havia estat la petita Candela, la filla dels amos de la casa, de tres anys.

En acabar de sopar, les dones eren a la cuina ajudant a apilar plats per rentar. La Sofia anava i venia, i la Candela la mirava amb atenció. "Saps que els arbres parlen?", va demanar la nena, tantejant-la, estudiant la seva reacció. "És clar", va contestar la Sofia. El somriure de "prova superada" de la Candela va donar peu a altres preguntes. "I les fonts... Saps que també parlen?". "Doncs sí...", va dir la Sofia, mentre seguia enretirant els papers dels pastissos que havien comprat, apilant les tasses del cafè. La Candela va dir "doncs sí, les fonts parlen. Parlen amb els arbres, amb les plantes, amb els fanals... Amb tot el que hi ha al jardí". La Sofia la va mirar, "i de què parlen?", va demanar. "Doncs del que passa al jardí", va dir la nena, resoluda. La Sofia va pensar que per tenir tres anys ja gastava una lògica inqüestionable. "I passen moltes coses al jardí?", va demanar. La Candela assentia amb el cap. Mentre la Sofia anava a la cuina amb la bossa d'escombraries la Candela la seguia. "Sempre passen coses: neixen flors, i cauen fulles, i quan plou es fan tolls, i hi ha bitxos...", anava desgranant. "Tu sí que ets un bitxo!", li va dir la seva mare, estampant-li un sonor petó a la galta. "Ja hauries d'estar dormint!", li va dir. La Candela ni es va immutar. Seguia la Sofia altre cop cap al jardí. "... i hi viuen els follets i les fades...", li seguia inventariant. "Sssssssshhththt", la va fer callar de sobte, amb un dit davant la boca. La Candela es va quedar molt parada. "No cridis tant", li va dir, "que no veus que et sentiran?". La Candela es va quedar muda, mirant-la com si hagués fet alguna malifeta sense voler. "Et sentiran els grans i això no ho poden sentir", li va dir. L'expressió dels seus ulls era impagable. La Sofia seguia dient : "Els follets i les fades no volen ni sentir parlar dels grans. Si els grans saben que hi ha follets i fades, se n'aniran del jardí". La Candela va assentir, li havia quedat clar. I tot i tenir tres anys, alguna cosa no li quadrava: "però tu ets gran", li va dir. "Ah! Però jo sí puc parlar d'elles. I dels follets. I de les nimfes, i les sirenes… I puc parlar amb tots ells. I quan fa temps que no els veig, els dic als arbres o als ocells que els donin records de part meva". La Candela somreia. La Sofia va posar les tasses del cafè i la cafetera en una safata i se les enduia cap a la cuina. La Candela la seguia, imantada.

Ja no hi havia res més a treure de la taula, així que es van asseure a la vora de la piscina, sense tocar l'aigua, esperant a que sortís la gent de la casa. "Tu has vist mai una fada?", va preguntar la Candela. "I tant", va dir la Sofia. "Són molt menudes, i tenen la cara com una nina. Els ulls brillen, com si en sortissin espurnes, i tenen el nasset molt petitó. I les orelles punxegudes. I volen amb unes ales molt fines, casi transparents, per això és molt difícil veure-les quan volen". "Jo no he vist mai cap fada", va dir la Candela. La brisa fregava les fulles dels arbres i jugava amb les espelmetes enceses pels racons. La Sofia seguia explicant : "Són molt maques, i molt entremaliades. Quan volen a prop teu, deixen un rastre d'olor de flors. Les sirenes també són molt entremaliades, però costa molt veure-les, has de parar molta atenció. Els follets són uns malcarats. Sempre estan treballant, cavant túnels i galeries al terra. Perquè això que viuen en bolets no és pas veritat", va dir. "Jo tinc un conte que diu que viuen en un bolet", va anunciar la nena. "Doncs qui el va escriure no en tenia ni idea", li va dir la Sofia.

"I tu com és que en saps tant?", va demanar la Candela. La Sofia es va assegurar que no les mirava ningú, es va mullar una mà a l'aigua i es va tocar el turmell. Al cap d'uns segons, la pell semblava cobrar vida, bategava, i apareixien davant dels seus ulls unes fines escates de color verd fosc. La Candela mirava bocabadada aquella transformació. La Sofia es va eixugar amb el dors de la mà, i quan va perdre tota la humitat, es va fregar el turmell i les escates es van desprendre, deixant a sota la pell rosada d'abans. La Candela la mirava amb els ulls molt oberts. La Sofia sabia que no havia de jugar amb aquelles demostracions, "però és superior a mi: m'agrada tant veure la cara que posen...".