Les Aventures de Jack Hernandez

La vida dona moltes voltes, especialment quan et llencen muntanya avall entaforat dins un barril de residus tòxics hermèticament tancat.

Vaig tenir la sort de posseir un spray repel·lent de tòxics. Vaig tenir la potra de rebotar contra una afilada pedra que va foradar el barril per poder respirar. Vaig tenir la chamba de caure a l'aigua, evitant les dotzenes de roques que com ullals del diable m'esperaven per cruspir-se'm dins el fons oceànic. Fins i tot vaig tenir la increïble sort de flotar amb el forat mirant al cel, estalviant-me morir ofegat a l'omplir-se el barril d'aigua salada. Encara més, vaig tenir la impressionant potra d'ésser salvat per dues sueques de vacances en iot, extraviades per aquell lloc, que em varen treure del taüt de plàstic, em varen ungir en ungüent i em varen acariciar les ferides durant hores.

Per acabar-ho d'adobar, un llampec sense tro va explosionar sobre el turonet on els meus enemics atalaiaven els meus progressos i flipaven en technicolor, reduint-los a cendres a l'instant.

I allà estava jo, viu, lliure, atès per dues preciositats nordiques en wicked weasels, i amb uns vuit-cents milions d'euros en diamants a la butxaca, doncs l'atzar va evitar que s'enfonsessin juntament amb el barril que les contenia, i durant la caiguda es van anar posant dins les meves butxaques.

Però la sort, com la pasta de dents, sempre s'acaba. I per mes que escalfis el recipient, només aconsegueixes un llefiscós suc translúcid coronat per tres franges de color vermell. I la meva es va acabar just al pitjor moment, doncs les dues sueques amb microbikini esdevingueren lladres professionals en microbikini, que em varen substreure els pantalons en un intent de violació al que de bon grat em vaig oferir, deixant-me despullat i a la deriva damunt el meu inseparable barril de residus tòxics.

Vaig aconseguir obrir la tapa amb una ungla que encara no havia tallat i em vaig acomodar a l'interior, prèviament netejant-ho tot amb aigua salada i tapant el forat amb el borrissol que s'havia acumulat al meu melic.

Tot anava mes o menys be, excepte pel concert de sorolls de budell en do menor, producte de la fam que m'atacava des de feia unes hores. Però com l'spray fallava, un tercer apèndix en forma de braç em va sorgir de la panxa. Emprant la ungla abans esmentada, el vaig tallar i me'l vaig cruspir, cuinat amb els tres llumins que guardo a l'oïda interna per casos d'emergència. Puc dir sense cap dubte que estic deliciós.

Altre cop, la sort va tornar al meu ajut. Una mena d'illa minúscula va xocar contra el meu barril, o potser va succeir a l'inrevés. A la illa, hi vivia un nigromant, un d'aquests payos que vesteixen túniques negres i peten la xerrada amb els difunts. Em va donar records del meu oncle. Records que mencionaven la combinació d'una caixa forta de Schipol, el fantabulos aeroport d'Amsterdam. Però encara hi havia d'arribar.

I vaig arribar, doncs un avió extraviat de les extingides Forces Aèries del Benelux va parar a la illa per preguntar una direcció. Em va deixar a la porta de l'aeroport, per esglai dels pobres vianants que pul·lulaven per allà.

La combinació obria una desproporcionada boveda que custodiava la major fortuna mundial en caramels de menta.
Tot negociant amb un venedor de ambulant, vaig bescanviar la petita fortuna mentolada per un passatge cap a casa i un parell d'andròmines mes. Ja era hora de tornar a la civilització.

Sense mes problemes, a part del part en un apartat vagó de metro, el segrest de sis dromedaris sense gepa i la pallissa d'un parell de testimonis de jehova (pallissa verbal la seva, i física la meva) vaig arribar a bon port, utilitzant de far la quilomètrica torre de correspondència que m'esperava, solemne, a davant la porta de casa.

Fent espeleologia i prospecció, vaig repescar La Vanguardia del munt de papers, vaig deixar enrere la primavera del Corte Inglés i em vaig espatarrar al sofà. Una trucada em va interrompre a mig sudoku.

Era de la oficina central.

- Jack, deixa-ho tot i vine a l'oficina. Tens una missió.

- De puta mare.