L’encarregat

Caram Carles!, Això sí que és una ment "calenturienta", pobre Vicente, quin tip de deshidratar-se (per dalt i per baix); a veure què dirà la seva dona...

Bé, un relat molt ben estructurat i ben teixit. Crec que no es fàcil ser tan gràfic. Felicitats.

Materile

al poder tenir una escorreguda com la del protagonista, que als 53 potser ja no és tan com ell somia, que tot és un pensament interior, i ja sabem que del dir al fer, hi ha camí per anar tirant. De més mascles han patinat alguna que altra nit. Potser a aquest personatge li cal una mica de modèstia, i el seu "accident" potser el torna al seu veritable status social de cinquantenari imaginatiu i sobradet.

Força ocurrent el relat i prou visual.

Ferran

Un magnífic retrat en sépia d'aquestes petites situacions amagades de la vida. La veu baixa no es pot escoltar sempre, però parla. Els ulls escrutadors de'n Vicente no són captats per les noies, en principi, però no paren de caçar. Tot un reguitzell de petits detalls boníssims, precisos i apropadors. M'ha encantat la grandiositat de les petiteses. Una forta abraçada Carles!

Aleix

Les dues capacitats, la física i la mental, s'agremien per a construir un relat de pulsió eròtica molt ben cohesionat. L'ambient és ideal: la calor ajuda a fomentar l'escalf dels sentits, i la roba breu i portada amb certa negligència acaba de reblar el clau (ep, no he dit sense mala intenció!) de la situació.
El que contes deu de ser una cosa que passa sovint en molts llocs de treball, però el mèrit rau en COM ho expliques. Mirada a mirada, pensament a pensament fins arribar a la situació límit, en aquest cas força compromesa.
S'ha de reconèixer que tens molta traça en escriure relats eròtics. Toreroooooooo!!!!

d'aquest relat té un significat tan denotatiu com ben descrit, Carles. En Vicente té la sensibilitat a flor de pell. No ho pot dissimular, com tampoc dissimulen les dones el somriure final.
Què hi anem a fer!
M'ha agradat, Carles.

En Vicente es podria dir fàcilment Larry i la Pepi, Anita, una morenassa d’origen llatí que treballa en una planta classificadora de queviures. La descripció que ens fas de l’escena està plena de primeríssims plans dignes del millor Orson Wells. Per exemple, les temples i el mocador, la suor de les aixelles, el ventilador, les bates mig obertes, l’escot de la Pepi –o Anita, com vulguis–, els pits suats, el tràveling fins a les calces i la bata que les deixa entreveure, els botons, els pits nus, la roba interior per terra... i l’empastifada de la bragueta.

Has fet servir magistralment aquests plans per ordir un argument carregat de sensualitat i neorealisme fàcilment imaginable pels qui vàm néixer i créixer amb el cinema negre, americà, sobretot.

Certament, un gran homenatge a aquelles pel•lícules i a tot el que es deia i insinuava en elles. Escenes, per descomptat, mai tan atrevides com les teves, ja que s’imposava la mà protectora –qui sap si passant per la bragueta també– del censor. Segons ells, tot això no tan sols era atrevit i sensual –oh, què dius?– sinó que era més aviat impúdic, procaç, irreverent, immoral i pecaminós –santa paraula!

Gràcies per l’escena i l'escenari. Resto a l’espera del final de l’argument. Quan arriba el xicot de l’Anita i...

Raül

Molt ben relatat amb tots els detalls que recreen l'ambient, com si et trobessis entremig d'aquestes dones, que s'enriolen o callen.

Abraçada

tan versemblant, que crec que tots tenim imatges d'aquest tipus, records de luxúria d'altri. El contrapunt de les dones que ignoren l'encarregat, carregades de feina, cansament i calor, fa un quadre completament acabat: no hi manca res; veiem les dones treballant sobre les taules, la calor que qualque soroll metàl·lic de màquines o esparsos ventiladors fa més insuportable. Un magnífic retrat a llapis, pintat amb fina aquarel·la. Que bé! Quanta- i que bona- competició en aquest darrer concurs!!
Una abraçada

a

caram no sabia que també tocaves l'eròtica !
ben trenat i treballat ,com és d'esperar en tu

felicitats !
joan