L'atzar, la puta ovella i els hàmsters

Arrib a casa, no puc més de cansament i llàgrimes. Un dia més he quedat sense mocadors a la bossa, aviat n'hauré d'anar a comprar més. Deix les claus a la taula, amb les altres. Què en faré, jo, ara, de tants de manats? Si canviàs el pany tendria una excusa per tirar totes aquelles claus que me varen tornar dins aquella impersonal bossa de plàstic que encara no he obert. Tantes claus que no he de menester per a res. Però si posàs un pany nou després pensaria que l'he posat per oblidar-los, i els recordaria.
Entr a la cuina. És buida d'estimació. Aquella cuina que tu i jo vàrem inventar junts, aquelles nits d'estiu a la terrassa de l'antic pis, al gòtic de Barcelona, quan sopàvem amb espelmes i estrelles. Dos tassons i incomptables culleres esperen a la pica que qualcú els escuri. Però no seré jo qui ho faci, no aquesta nit.
No fa ni una setmana, però sent com si haguessin passat anys. Vos sent molt enfora, com si m'haguéssiu deixat fa molt de temps. Veig llunyà aquell dia d'ombres i mort, i tanmateix va ser divendres passat. L'atzar ens pot estripar la vida en un segon. Un petit esdeveniment te canvia la vida. El famós batec de la papallona.
Una ovella. Una puta ovella que surt del no-res i passeja pel mig de la carretera, amb el seu picarol, el seu belar, la seva llana oliosa. Aquest és el meu atzar: una ovella. Una ovella a una corba tancada. Un conductor que no la pot esquivar. No l'ha vist i ara és tard per frenar, per rectificar la trajectòria. No hi ha temps.
Els meus fills no veieren l'ovella que me canvià la vida perquè la corba era massa tancada. No la pogueren esquivar a temps i se mataren. És així de senzill. És així com actua l'atzar.
Els meus fills...
No he tengut encara coratge d'entrar a les seves habitacions. He de fer-ho, ho faré ara. Qualcú ha de posar menjar als hàmsters d'en Jaume i retirar la roba bruta que en Pau deixa sempre escampada per terra. Els animals els podria deixar lliures, al corral, perquè estassin a lloure i s'amagassin entre l'herba. O també podria desfer-me d'ells ofegant-los a la tassa del vàter. La roba la puc regalar o cremar, potser fins i tot podria vendre-la, qualque cosa me'n donarien.
Pau i Jaume, anuncien encara les dues plaques que pengen a sengles portes. Les vaig comprar a Galícia, una de les vegades que hi vaig anar per feina, fa tres estius, a un home que feia figures amb pasta de pa. El pobre artesà les va haver de pintar tres vegades, perquè no encertava les lletres correctes, no coneixia els noms catalans. El vaig fer suar, però vàrem riure molt.
Ara ja no hi viu ningú, aquí, amb aquests noms. S'ha equivocat, senyor carter.
La porta d'en Pau no és tancada del tot. La meva mà poruga l'espitja i el llum del passadís inunda de claror la cambra buida. Buida d'ell, però plena de les seves coses, encara hi sent la seva olor, la seva presència. Obr la persiana, però no fa cap efecte, la fosca no aprendrà mai a il·luminar-mos. Encenc el llum i tota la seva vida m'encega els ulls de llàgrimes i l'ànima de pena. Aquí i allà veig records, fotografies amb somriures de fantasmes, llibres dedicats, discs que ballàrem junts, el computador que tant el distreia. Me costa molt aguantar la seva mirada, però ho he de fer. He de fer front als seus records, perquè si no jo també moriré.
Arrepleg la roba bruta amb una mà, l'altra l'empr per apagar el llum. La finestra queda oberta, però és igual, ningú ha de passar fred anit.
Els hàmsters d'en Jaume fan festa en sentir-me entrar. Els pobres animalons estan morts de fam. Els meus fills són morts d'accident, els dic, però ells només esperen el menjar. Pas un dit pels ferros de la gàbia per fer renou, com feia el meu fill. Obr la porta. Els agaf, un per mà. Una parella. Dos. Camín cap al bany, però m'ho repens: no se mereixen morir, no tenen culpa de res. No, més morts no, per favor. Seria fàcil estrènyer ara fortament les mans, fins a rompre'ls el coll o deixar-los sense respiració, però no ho faré. Me desfaré d'ells, però viuran. Ells sí.
Baix les escales amb les mans plenes de pèl i carn i ossos i ullets i orelletes, i així com puc obr la porta de darrere. Acotada, els deix anar, ara són lliures. Me miren estranyats, se miren, me tornen mirar, se miren de nou i finalment parteixen gespa enllà, cap al safareig, cap a la buguenvíl·lea florida de vermell que ja no cuides. Els hi deix una escudella amb aigua i una amb menjar arran de la porta, per si els fa falta, segur que s'ho menjaran tot en dos minuts.
Torn a l'habitació d'en Jaume. El meu menut, el meu mirall. Ell era qui s'assemblava més a jo. En Pau, en canvi, era més com son pare, tothom ho deia sempre. En Jaume el somiador, el que sempre sabia alegrar-mos amb una broma, aquell que sempre tenia un somriure a la cara. Sí, era com jo. Ara ja no somriurà, no serà com jo. Ni tan sols jo sóc ja com jo, he oblidat com somriure, he oblidat els motius per somriure. No, no hi tornaré entrar, avui, no puc. Demà potser. Ara aniré al llit i provaré de dormir una mica, potser aquesta nit ho aconseguiré.
Però en tombar-me al llit, al nostre llit, sempre me passa el mateix, i avui no és diferent. Pens en tu, amor. Company. Còmplice. Amant. Amic. Germà. Puc sentir la teva olor dins els llençols, bruts de fa massa dies i que no vull canviar per por d'oblidar aquella flaire teva que m'atreia tant. Sent el teu cor una altra vegada morir davall les meves mans d'infermera, cansades d'intentar reviure'l.
De res no va servir. El teu cor, tan vigorós per estimar-me, va resultar ser massa feble per pair la pitjor de les notícies. Ens va trair, maleït sigui. Encara el puc sentir bategar, encara puc sentir-te viu, puc sentir les teves pigues dins els meus llavis, les teves mans a la meva esquena, la teva llengua humitejant-me els llavis. Has estat egoista, i no t'ho perdonaré. Has volgut fugir amb ells, i m'has deixat aquí, tota sola, amb una casa que ha tornat de cop massa grossa i uns hàmsters que no sé ni vull cuidar. No la vull, aquesta vida, no és la que vaig triar. No era així com ho havíem planejat totes aquelles nits plenes d'amor i de futur. Torna ara mateix, t'ho deman, t'ho exigesc! Torna amb jo i fes-me somriure una altra vegada, com només tu saps fer. Torna, si més no una darrera vegada, per dir-me que has vist els nostres fills, que són feliços allà on són ara.
Torna. Torna!
Torna!!
Me cans de cridar-te. Tanmateix, sé que no pots venir. Si poguessis ja series aquí, al meu cantó. Tu mai no m'abandonaries, sé que sempre m'has estimat, des d'aquell dia que vàrem ballar junts per primera vegada, aquella nit que les nostres mirades se toparen per romandre juntes per sempre més. Jo ara sóc aquí tota sola, vosaltres ja no hi sou, heu partit qui sap on. No sé què fer del meu cos, no sé on anar, però no deix de pensar que al soterrani hi ha una corda gruixada.
Encara me queda un llarg camí, el més dur. El pitjor de tota mort és el que deixa darrere. A part de la solitud, deixant de banda la impotència i el dolor, els plors i l'enyorança, els morts deixen records, objectes. No ho fan aposta, però ho fan.
Tenc una tasca molt dura per fer. Les vostres coses han de desaparèixer, no les vull aquí. Obriré els armaris de bat a bat, i tota la vostra vida m'esquitxarà la cara de sang i ferros de cotxe i hospitals, i sentiré de nou el renou de l'herba del cementeri, i l'aroma de l'encens d'aquella església estranya se'm filtrarà pel nas fins arribar-me a l'ànima, i recordaré cada dia de les vostres vides, els instants més feliços i els més trists, l'hivern que te vares foradar el jersei de retxes, el gol d'en Jaume el dissabte que estrenava les sabates de futbol, les baquetes del primer concert d'en Pau. Seran uns dies també durs. Però seré ràpida, en poc temps podré desfer-me de tot, me desfaré de tots vosaltres, dels vostres records, de la vostra humitat que no me deixa respirar, i un dia podré seure tranquil·la a la meva butaca nova, a la meva casa nova, fent la meva vida nova. I me sentiré bé, contenta d'haver començat de nou i d'haver superat aquesta tristor i els mals moments que han de venir.
Tanmateix, sé que tot això no és cert, la ràbia m'ho fa dir. Sé que no passarà un sol dia, des d'avui i fins que mori jo també, que no pensi en vosaltres. Sempre sereu dins els meus pensaments, com sempre hi heu estat. Sou part de jo, ho fóreu en vida i ho sereu ara en la mort. En aquesta mort que he començat a viure.

Torn sortir al corral. Fa fresca, però m'és igual. Els hàmsters s'encalcen per darrere els rosers. En Jaume mai no els va sebre posar un nom, no va tenir temps. Jo ja n'he pensat dos.

Solitud. Buidor.