l'ascensor

No sabria dir-vos com estan les coses a l'exterior perquè ja fa quinze anys que vaig prendre aquella determinació. Recordo perfectament la data, vint-i-cinc de març de 1989. Però qui em podrà negar que jo, vivint així, sóc feliç? Cada dia coneixo gent nova i tinc la possibilitat d'ajudar de tantes maneres... un somriure, una paraula agradable, una salutació,... són les fórmules habituals de tracte amb les persones. La veritat és que vivint en un espai tant reduït, tres metres quadrats, ben poca cosa més es pot fer.

Fa uns anys, pel meu ascensor passaven diàriament centenars de persones diferents. Aquest és l'avantatge de viure en un ascensor d'un gran centre comercial. No em guanyo malament la vida i sempre hi ha alguna propina generosa. Hi ha qui et fa la compra, et neteja la roba, et planxa, s'endú la brossa... Sincerament, he vist de tot.

Un bon dia un home acompanyat d'un gos va agafar l'ascensor. Em va repassar de dalt a baix, amb cara de pocs amics, i el gos em va bordar descaradament. Com sempre, jo el vaig saludar amablement i m'hi vaig adreçar amb l'habitual "Bon dia! A quin pis vol pujar?". Ja me la conec jo aquesta gent. Són d'aquella mena de persones que senten una enveja rabiosa d'allò que ells sempre haurien volgut tenir: la felicitat. Ells, tan buscar-la, tan buscar-la tirant pel dret que al final ensopeguen. Però no precisament amb la felicitat. Troben la tristesa. En canvi jo me la vaig trobar sense buscar-la.

Va ser un cop de sort, com una inspiració. La vaig descobrir de ben jove, fent turisme per Itàlia, quan vaig entrar en un d'aquells museus que contenen tanta bellesa en estat pur. Vaig haver d'agafar un ascensor per pujar a la planta d'art renaixentista. I allà dins, en un ascensor més petit que el meu, me'l vaig trobar. Era el primer home que vivia en un ascensor i jo coneixia. La seva cara irradiava felicitat i el seu somriure em transmetia una proposta ben clara: "tu també pots viure així".

D'això ja fa quinze anys. Actualment a dures penes puja gent al meu ascensor. Als clients habituals acostumo preguntar pels que ja no vénen. No em saben dir res. ¿Han desaparegut? ¿S'han esfumat? Tanmateix, tinc la ferma esperança que els desapareguts han refet la seva vida, s'han decidit a canviar per viure, com jo vaig fer un bon dia, en un ascensor.