L'Arnau i la seva estrella

L’ARNAU I LA SEVA ESTRELLA

L’Arnau seu al marc de la finestra de la seva habitació. Son més de les deu de la nit i el cel està ple d’estrelles. Se les mira embadalit, repassant unes i altres com si en busqués una en concret. De cop i volta en descobreix una més petita i molt més brillant que les altres. Se la torna a mirar bé i no en té cap dubte, és diferent de totes les demés.
-Vols ser la meva estrella? –li pregunta amb veu alta.
En el mateix moment, l’estrella desprèn un doble pampallugueig molt brillant i retorna a la seva posició normal.
L’Arnau, bocabadat, no s’ho pot creure, ell mateix es diu –és impossible, ho dec haver somniat-
Es frega bé els ulls, torna a mirar al cel i un cop ha trobat l’estrella decideix repetir la pregunta pensant –ara estaré ben atent, segur que ha sigut cosa de la meva imaginació-
-T’ho he preguntat fa un moment però en vull estar segur, vols ser la meva estrella? – torna a passar exactament igual que abans, l’estrella li respon amb el doble pampallugueig!
Procura relaxar-se i tímidament mira al cel a veure si encara hi és. Li costa concentrar-se, encara està una mica espantat i les veu totes igual però de cop i volta, veu la estrella petita que li torna a “picar l’ullet”, se la mira bé i es diu –sí que l’és si, i tant que l’és-
Li va marxant la por i poc a poc es posa a parlar amb ella decidit, com si es coneguessin de tota la vida.
-Mira, li diu –ja que vols ser la meva estrella, et posaré un nom, per exemple... Sheila, t’agrada?, jo em dic Arnau. Ara que ja ens coneixem, ens serà més fàcil parlar-nos l’un i l’altra.
L’estrella li respongué amb el seu pampallugueig i amb això ja en va tenir prou l’Arnau per saber que a partir de llavors ja tenia la seva pròpia estrella.
S’aixecà i anà a l’escriptori a buscar un paper i un llapis i es disposà a dibuixar-la.
-Sheila, miraré ben bé la forma que tens i et dibuixaré, així sempre et podré portar amb mi. De dia no et veuré i si un dia plou o està ennuvolat tampoc, ara procura no moure’t eh? – serà una mica complicat-
Com que hi té molta facilitat, no li ha costat gens de donar-li forma. Quan acaba, repassa bé l’estrella i el seu dibuix i queda content, son pràcticament iguals.
-Saps què Sheila? – no estaria malament que fes el dibuix amb boli platejat i ho repasses amb una mica de purpurina però, crec que m’agradarà més deixar-te tal com estàs, només dissenyada amb llapis, de bonica i brillant ja en ets prou tu -
Li va venint son i decideix ficar-se al llit.
-Bona nit Sheila, li diu, em faràs companyia a la meva tauleta de nit-
L’estrella també li desitja bona nit amb la seva salutació particular.
L’Arnau es posa al llit i no li costa gens agafar el son. Es queda profundament adormit i en somnis veu a la Sheila que se’l hi acosta poc a poc, baixant del cel acompanyada d’un cometa que la porta al damunt de la seva cua. La deixa en el seu somni i ell marxa.
L’Arnau es veu a sí mateix rebent a la Sheila molt content. Comencen a parlar com a dos grans amics.
-Com és que has baixat a la terra, li pregunta
-Perquè ets el meu amic i et vull ajudar a viure millor en el teu món-
-I com ho podràs aconseguir? – De quina manera t’amagaràs per anar d’una banda a l’altra?
-Ja m’he amagat, m’he convertit en el teu dibuix!
L’Arnau es despertà suat i espantat a base de bé, no entén el que ha passat. Que ha sigut aquest somni tan estrany que acaba de tenir? – que ha passat amb l’estrella? –
Amb por mira la tauleta i al anar a encendre el llum, veu la brillantor de l’estrella. S’empassa la saliva amb molta dificultat de tanta por que té i el segueix mirant. No sap ben bé perquè però nota com si una força interior li digués que l’agafés.
-No tinguis por, li diu la Sheila, soc la teva amiga i sempre vetllaré per tu.
L’Arnau no sap cóm però poc a poc es va sentit relaxat i amb molta pau interior, sembla que hagi comprés el significat de les paraules de l’estrella. Ha comprés que a partir d’aquell moment, no ha de témer res, la seva estrella sempre el protegirà.

Gemma Matas