L'Arnau i el Francesc 27. Retorn cap a casa

27. Retorn cap a casa

-Ostres, tiu, no sé que m'ha passat -confessava l'Arnau de camí cap a casa després de la feina-. M'ha agafat una paranoia…
-Jo que sé, el que t'ha passat -va afegir el Francesc, acompanyant-lo en el retorn-, però ha estat genial.
Eren quarts de dues de la nit. El carrer era fosc i força desert. Els cotxes que passaven per aquella via es podien contar amb els dits de la mà. Els taxis ja eren més abundants.
-Jo pensava que ens fotia fora aquesta mateixa tarda -reconegué l'Arnau, caminant pesadament per la vorera a causa del cansament.
-Sí, sí, jo també -va opinar el seu amic, amb el mateix ritme tranquil-. Hem estat de sort.
-Tiu, sento molt haver-te ficat en aquest merder -es sincerà el criminal més "salsero" del dia.
-Baah! No ha estat res. He fregat una mica per aquí, he passat el drap per allà…
-No, no em refereixo a això -el va interrompre, posant-se més nerviós encara.
-Joder, doncs més merder que allò -opina el Francesc- no sé que hi ha.
-Doncs treballar al burger! -aclarí.
-Aaah! Sí, és una bona putada, però no està tan malament del tot, saps? -i pronuncià aquella última paraula posant un gran misteri.
-Què he de saber? -va voler conèixer l'altre xicot, aturant-se de cop per sentir millor el què el seu company havia d'explicar.
-Mentre tu t'estaves al mostrador -va iniciar el Francesc, prosseguint la marxa per restar importància a les seves paraules-, intentant sobar les manetes de la Cristina, jo he estat fent contactes.
L'Arnau va quedar altament intrigat. Què volia dir "contactes"?
-Ah, sí? Amb qui? Amb el Víctor aquell? -va preguntar en to burleta.
-No -va negar. Va esperar uns segons, per posar nerviós al seu amic, que començava a mirar-lo de manera impacient-. Amb la Verònica, la noia que ajuda a la cuina.
El silenci els va abordar. L'un, esperant la reacció de sorpresa i admiració, i l'altre intentant recordar el rostre d'aquella tal Verònica.
-Qui? -va gosar preguntar poc després-. No em sona
-És igual, tiu. Ni t'ha de sonar.
-Per què?
-Perquè és meva! -va aclarir el Francesc, posant cara d'esperitat-. Tu segueix intentant lligar-te la Cristina, que jo ja tinc la Verònica als meus peus.
-Ei, que la Cristina m'ha dit que tinc un somriure molt maco -va recordar l'Arnau demanant una mica de respecte, mentre arribaven per fi al seu carrer.
-M'és igual, tiu!
Van prosseguir el que aviat seria el seu recorregut habitual fins a casa. No es van dir gran cosa més, aquella nit. L'Arnau es lamentava pel seu comportament salvatgí i també per la imatge que li havia mostrat a la Cristina. Ell no era així, de cap manera. Era un noi calmat i serè. Aquella tarda no contava, perquè tal com s'acostuma a dir, havia estat l'excepció que confirma la regla. El Francesc, per la seva banda, estava pensant més de cara al futur. Tenia un nou objectiu, pel què semblava: la Verònica, aquell nou personatge a qui, de moment, l'Arnau no hi posava cara (ni cos, que també era un detall important).
-Bona nit, tiu.
-Bona nit.
Cadascú va entrar al seu habitatge, cansats i desitjosos de trobar-se amb el llit. Per una nit volien deixar de banda els videojocs , la música i la resta dels seus habituals elements "juerguístics". Demà seria un altre dia, la tarda del qual tornarien a passar junts a la seva ja segona residència: el Burger King. I encara sort que el Sr. Rodríguez els havia donat una segona oportunitat.